AGENDA JUNY
EXPOSICIONS
Prínceps, herois i valents, exposició d’il·lustracions i comentaris sobre contes clàssics infantil i juvenils on es fa un repàs de la representació dels personatges masculins i proposa una visió alternativa als rols tòpics.
- Fins el 18 de juny
- Biblioteca Clarà, al C/ Doctor Carulla número 22-24. L’entrada és gratuïta.
Heroïnes, a càrrec de l’associació contra el càncer de la junta provincial de Catalunya.
- Fins el 26 de juny.
- Centre cultural Riera Blanca, al C/ Riera Blanca, número 1. El centre cívic és obert de 10 del matí a 9 del vespre i la entrada és gratuïta.
MOSTRES
Mostra internacional de films de dones de Barcelona, disetena mostra que pretèn fer patent la diversitat i qualitat de pel·lícules realitzades per dones. S’han organitzat diversos actes i seccions com: clàssiques, Panorama de ficcions o panorama documental entre d’altres. També hi haurà sessions de curts en femení, debats a,b directores, expertes convidades, lliçons de cinema, etc...
- De l’11 de juny al 21 de juny.
- 22.00h
- Plaça de la Virreina nº 1
- Inaugura Drac magic.
- Més informació: mostra.dracmagic.cat
CURSOS
Com parlar en públic? – Per a dones tímides, o que tant sols tenen curiositat per aprendre les tècniques de l’oratòria en públic.
Espai Francesca Bonnemaison. C/ Sant Pere Més Biax, nº7
- dimecres 17 de juny fins divendres 19
- D’11.00h a 14.00h
- A càrrec de Gemma Julià.
Per més informació: 93 268 42 18 - http://www.bonnemaison-ccd.org
PRESENTACIÓ DE LLIBRES/TERTÚLIES O XERRADES
“Construïnt la font oral. El cas de les dones i la guerra civil”.
- Museu d’història de Barcelona, Plaça Rei, nº 7
- Dilluns 15 de juny
- De 19.00h a 21.00h
- A càrrec de Eulàlia Vega, Professora de la Universitat de Lleida.
S’escriu al Caire, s’edita a beirut i es llegeix a Bagdad. Tertúlia sobre el llibre, a càrrec de pius Alibek, filòleg i cuiner.
- Biblioteca Jaume Fuster, Plaça Lesseps nº 20-22
- Dijous 18 de juny
- 19.00 h
ACTIVITAT FÍSICA-PASSEJADES
Mercé Rodoreda i Barcelona. Aquest acte consta de tres rutes, que ens transportaran a les seves novel·les més conegudes: Aloma, La Plaça del Diamant, el carrer de les camèlies i Mirall trencat. I Marta Nadal i Llorenç Soldevila ens acompanyaran amb alguns dels seus textos.
- Cal inscripció prèvia
- Més informació a: www.itineraplus.com
Festa de la bici i dels patins. Festa ciutadana on hi podeu participar tots, sols, acompanyats, en família... S’han organitzat activitats infantils per aprendre a circular, disposareu de zones freeride amb circuits de salts i obstacles, ciurcuits per bicicletes urbanes, àrea comercial, exhibicions... Molt complet pels amants de la bicicleta i les rodes als peus!
- Par del Fòrum, Rambla Prim nº 2
- Diumenge 14 de juny
- 11.00h
- Més informació: www.bcn.cat/bicicleta
MUSEUS I CULTURA
FIRES I FESTES
Tercera festa del paper. Durant tot el dia hi haurà tallers per a tota la família on podreu fer artesania: elaboració de paper, jocs de paper per l’aigua, construcció i decoració i també podreu gaudir d’espectacles.
- Poble Espanyol de Montjuïc, Avinguda Marqués de Comillas, nº 13
- Diumenge 14 de juny
Toute La France. una fira multisectorial que pretén mostrar l’art i el saber viure dels francesos. És un aparador de la cultura i productes del país veï.
- Diumenge 14 de juny
- Moll de la Fusta, Moll Bosch i Alsine, nº 2
- De dijous 11 a diumenge 14
- 10.00h a 20.00h
- Més informació: www.toutelafrance.es
La primavera ve sovint acompanyada per un cert excés de cansament després d’un hivern de molta feina i poques vacances. Aquesta mena d’esgotament sumat a la intensitat de les emocions pròpies de la estació de l’any ens porten de vegades a donar més voltes a les coses de les que correspondria.
El malestar que es desencadena en reflexionar en desmesura fereix amb facilitat les nostres emocions, que requereixen de la nostra atenció constant per preservar les nostres ganes de viure.
I ara és quan molts de nosaltres comencem a pensar que la teoria és ben maca, però com es fa per mantenir el cap clar i el somriure als llavis malgrat que els missatges que viuen en un moment donat al nostre interior no ho siguin gaire de positius?
El primer pas que hem de fer és mirar d’entendre com arriben a nosaltres els sentiments negatius, com es generen. Si anem a l’arrel i escoltem els psicòlegs sembla ser que si un estímul afavoreix d’alguna manera la nostra supervivència l’emoció que ens deixarà serà positiva. Si augura el contrari, l’emoció serà negativa i la reacció que desencadenarà serà que ens posarem a la defensiva. Vist així podem considerar que les nostres emocions ens preparen per allò que ens depara el nostre futur immediat.
Ara bé, pot ser que la nostra intuïció sigui errònia?
Doncs efectivament: la nostra ment calibra les decisions o situacions en què ens trobem en relació amb les experiències que ha enregistrat prèviament, per tant, examina la situació actual davant la que ens trobem i rebusca dins de la memòria com si d’un calaix de sastre es tractés, quina impressió ens ha deixat en el passat un cas similar. Quan troba aquesta empremta decideix que ja té la resposta adequada i la manifesta: d’això en tenim tots els éssers vius en major o menor escala i se’n diu instint de supervivència.
Però tots sabem que els prejudicis no són sans i que com més grans ens fem més pesen. Fins arribar, de vegades, a dificultar-nos el poder seguir avançant amb il·lusió pel camí de la vida.
TALL INTRO: Els sentiments són com les onades; no pots evitar que arribin a tu, però pots triar sobre quines vols fer surf.
Per tant, primer consell del Dona’t a tu mateixa d’avui: prudència. I llegeixo directament del Diccionari: Virtut moral per la qual hom atén, en obrar, a totes les circumstàncies del cas. Està bé creure en un mateix i en els vostres sisès sentits, però les emocions també s’eduquen! Com? Oxigenant-les, donant-los temps, permetent-nos dubtar, vivint les experiències des d’un cert filtre, però vivint-les al cap i a la fi, és l’única manera de saber: experimentant.
Els estats d’ànim de les persones fluctuen al llarg d’un sol dia de la seves vides. Som variables: només cal mirar la nostra biografia per entendre-ho! I aquí trobem la segona clau per superar els mals passos: la lleugeresa. Si el pas del temps ens demostra que tot és passatger, perquè quan tenim un problema o una mala sensació ens costa tant de creure que la tempesta acabarà passant?
SERRAT: Cantares...tallar a “todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo camino...camino sobre la mar!”
Creure en què un moment millor està de camí és sa i necessari. Una vegada tenim prudència i lleugeresa activades...preparem el terreny per poder avançar, no us sembla??
Quines eines tenim al nostre abast per facilitar-nos l’ofici de viure en moments de dificultats?
Doncs avui en citarem 4! Preneu bona nota buscardors de la serenitat...
1/ fer front a l’estrès: el que compta no és allò que ens passa sinó què em fem del que ens passa...convé alentir el nostre ritme de vida.
2/ aprendre a reciclar els sentiments negatius, recordant que tot fracàs és una nova oportunitat per aprendre i que en la mesura del possible hem de mirar d’envoltar-nos sempre de persones i situacions que generin benestar en el nostre interior.
3/ nodrir les nostres motivacions, incentivar els nostres talents, deixar fluir la nostra creativitat, per entendre’ns invertir la nostra energia en activitats que ens aportin resultats satisfactoris. D’aquesta manera la nostra autoestima puja i ens fem més resistents als contratemps que puguin arribar-nos.
I quarta i última eina indispensable: deixar de comparar-nos amb d’altres persones o directament amb nosaltres mateixos fa un mes, un any o deu.
TALL “si de veritat vols ser feliç, no caiguis en la temptació de comparar aquest moment que vius ara amb d’altres del passat, que ni tan sols vas saber gaudir perquè els comparares amb moments que encara havien de venir”
La meditació i el yoga com a maneres de prendre consciència del nostre cos i de les nostres emocions, i la lectura o la música ben escollides com a petits plaers per compartir amb nosaltres mateixos poden ser bons companys de viatge, no ho dubteu i recordeu...
SERRAT HOY PUEDE SER UN GRAN DIA
Lydia
La ciència del plaer
Bona tarda a tots!!
Avui al dona novetat seguirem una mica en la línia del programa passat i parlarem del que jo he denominat la ciència del plaer. Descobrirem alguns aspectes relacionats amb el plaer sexual que la ciència ha estudiat. Com que la ciència i la tecnologia són temes una mica freds, el primer que hem de fer és posar l’estudi en condicions; així que baixem les llums, encenem alguna espelma i per acabar de crear ambient.. què us sembla una mica de música?
Ara està molt millor. Ara ja podem començar a explicar perquè tenim desig sexual o què ha de passar al nostre cos per a què tinguem aquesta sensació de desig.
L’any 1997 es va presentar un estudi que afirmava que el fet que una persona senti desig sexual depèn de tres factors diferents:
- En primer lloc l’activació neurhormonal, és a dir la producció de testosterona. Qui creieu que té més testosterona?
(els homes!!!!)
Doncs si, els homes produeixen molta més testosterona que les dones. De fet molta gent creu que la testosterona és una hormona produïda només pels homes, però no és així. Les dones també en produeixen però en menor quantitat. Que això no vol dir que les dones tinguin menys apetència sexual, perquè encara que produeixin menys testosterona, el seu cos és molt més receptiu als efectes d’aquesta hormona que el dels homes.
- En segon lloc la disposició cognitiva – emocional. O el que és el mateix tot un seguit de variables psicològiques favorables com són l’estat d’ànim, l’estil de vida que portem, l’educació que em rebut o les creences morals i religioses que tinguem.
- I en tercer lloc, necessitem la presència d’estímuls sexuals externs, quan veiem una persona o objecte (fetish) que ens agrada, o estímuls sexuals interns, que serien les fantasies sexuals.
És necessària la interacció entre aquests tres factors per a què puguem sentir el desig sexual.
Més endavant, l’any 2004 un grup d’experts del departament de Genètica Humana de la Universitat de Jerusalem van anar més enllà i van dir que havien trobat una possible connexió entre el desig sexual i el gen DRD4. Aquest gen és l’encarregat de controlar la reacció del cervell als estímuls de la dopamina. I què és la dopamina? us estareu preguntant. Doncs la dopamina és un neurotransmissor del sistema nerviós associat al sistema de recompensa en forma de plaer. Per tant la hipòtesi que plantejaven aquest grup d’experts de Jerusalem és que aquest gen és el que permet que el nostre cervell respongui als estímuls enviats per el sistema nerviós i ens provoqui la sensació de desig.
Per dur a terme l’estudi, els investigadors van fer respondre a un qüestionari sobre hàbits sexuals a un grup de 148 universitaris dels dos sexes, i paral·lelament van estudiar la seva composició genètica, el seu ADN.
Quan van tenir els resultats sobre la taula van afirmar que el gen DRD4 pot patir dos tipus d’alteracions:
· Per una banda el nostre gen pot patir una alteració per defecte, és a dir que no el tinguem prou desenvolupat. En aquest cas es produirà una efecte depressor sobre el desig sexual, ens costarà més activar-lo.
· I per l’altre el nostre gen pot patir una alteració per excés, és a dir que el tinguem massa desenvolupat. Aquí passaria al contrari que abans, es produirà un efecte reforçat del desig sexual.
Si parlem en xifres els experts de la Universitat de Jerusalem van concloure que un 30% de la població de la versió reforçada del gen, un 60% té la versió depressora i que només un 10% té la versió Standard .
Ara, què passa si tenim la versió depressora del gen i ens costa tenir apetència sexual? Quins tractaments hi ha? Evidentment si parlo de tractaments és perquè em refereixo a inapetència sexual crònica, no a inapetència puntual.
En el cas de les dones aquesta disfunció sexual, coneguda com Desig Sexual Hipoactiu es pot tractar amb uns pegats de testosterona. Aquests pegats, ja fa més d’un any que estan a la venda i permeten l’augment del desig sexual. Per a què aquest tractament funcioni ens hem d’aplicar un pegat nou cada 3 o 4 dies, i cada vegada que ens en posem un de nou ens l’hem de posar a una part diferent del cos.
M’agradaria recalcar que aquest tractament només el poden seguir persones a les que els hi hagin diagnosticat una disfunció sexual. És com un medicament, però en comptes de curar la tos o baixar la febre, ens puja el desig sexual.
En el cas dels homes, de moment no existeix cap tipus de medicament semblant als pegats per les dones, però si que poden seguir diversos tractaments per intentar superar aquesta disfunció sexual. Tots aquests tractaments estan centrats en la testosterona, com en el cas de les dones, i també en els tractaments psicològics.
Ara m’agradaria fer-vos una pregunta:
QUAN DURA EL DESIG SEXUAL?
Diversos científics de la Universitat de Pisa basant-se en un estudi de canvis hormonals en relacions estables, van demostrar que el desig sexual dura només 2 anys.
Pero no patiu que això no vol dir que el desig desapareixi. Quan comencem una relació se’ns activen les “molècules de l’amor” que són les que ens ajuden a sentir el desig sexual d’atracció. Llavors el que passa quan les parelles arriben a la fase denominada “relació estable” és que aquestes molècules de l’amor es transformen i es converteixen en molècueles de la tendresa.
Clar que després de 2 anys la teva parella t’atraurà igualment, clar que mantindreu relacions sexuals (si voleu és clar) però ja no serà el desig animal del principi.
I bé, això és tot per aquesta setmana. De cara a la setmana que ve ja us avanço que parlarem de cases i construccions ecològiques. Quins avenços s’estan duent a terme en el món de la construcció que ens permeten edificar sense malmetre el MEDI AMBIENT.
Vanessa
És ben clar que juny és un mes ple de festes i tradicions. La setmana passada us vam parlar de la Pasqua Granada, dintre de poc haurem de parlar de Sant Joan, els focs i les coques, nyam... Però avui viatgem en el temps fins el proper dijous, dia en que molts carrers i localitats s’engalanaran amb enramades i catifes de flors per celebrar el Corpus Christi.
Avui dia, es tracta d’una celebració que s’ha perdut bastant degut a la secularització de la nostra societat. La gent ja no ret homenatge a l’Eucaristia, és a dir, a l’hòstia que representa el cos de Crist, que al cap i a la fi, això és el que significa Corpus Christi. Precisament, les festes del Corpus s’originen al voltant d’una processó, que antigament acompanyava la Custòdia –un reliquiari fet sovint amb algun metall preciós- que contenia l’òstia sagrada. Aquesta celebració va ser instituïda pel papa Urbà IV al 1264. El Corpus cau en temps de floració de la ginesta i les roselles, i sobretot, del blat, imatge asociada al pa de l’eucaristia. Catalunya va ser un dels primers països en celebrar aquesta diada, de fet, la primera processó va tenir lloc a França, a Tours, i la segona aquí, a Barcelona. Aquestes processons van anar adquirint espectacularitat, tot el poble hi participava, llençant ginesta pels balcons, engalanant els carrers amb plantes, decorant amb símbols, danses i altres bèsties de l’imaginari que ara han prés protagonisme a les processons.
Finalment, cal recordar que, havent esclatat l’anomenada revolta dels Segadors el dia de Corpus de l’any 1640 (el Corpus de Sang), la diada de revestir-se també, al segle XIX, d’un cert caràcter patriòtic
Algunes de les celebracions que han nascut a partir de les processons del Corpus Christi són, per exemple, les enramades, guarniments de places i carrers amb branques i flors, que representen la primavera. Antigament, les enramades també eren una mostra d’amor. Els nois joves plantaven un ram florit a la porta de la noia per festejar. Ara, no sempre era un símbol positiu, quan el pretendent era rebutjat aquest tenia dret a embrutar la porta de la noia, ja fos amb fang, ja fos amb fems. I llavors era a la mare de la noia a qui li tocava netejar-ho tot abans de la Missa d’Alba.
A part de les enramades hi havia una altre guarniment que avui és més que conegut a Sitges: les catifes florals. En un principi es feien amb ginesta, que era la flor que creixia arreu de Catalunya en aquesta època d’abril a juny, amb el seu color groc tan viu. També s’empraven clavells. Es guarnien els carrers per on havia de passar la processó. És curiós el fet que tot i ser una festa cristiana, la manera de retre homenatge al cos de Crist sigui donar-li la benvinguda amb flors i elements de la natura, tot seguint els ritus pagans.
I més encara que la decoració... Hi ha una festa que aquest febrer va patir un bon espant, quan una directiva europea sobre l’ús i control dels materials pirotècnics amenaçava amb fer canviar els nostres tradicionals correfocs, pires de Sant Joan i com no, La Patum de Berga.
Recordem que la directiva aprovada al maig de 2007 fixava que la distància mínima entre el públic i determinats artificis de pirotècnia havia de ser de 15 metres. La Patum data de mitjans del segle XIV, i abans s’anomenava Bulla, nom que prové d’una onomatopeia del repic del tabal que el dia de l’Ascenció anuncia el començament de la festa.
Nans, Gegants, l’Àliga, el Tabal, els Plens –aquells personatges vestits de vermell i verd, encarregats d’encendre els Salts de Plens de la gran festa de Berga... És molt possible que tots els personatges i bestiari que corre pels carrers de Berga en aquesta festivitat tingui el seu origen en els seguicis de les processons del Corpus Christi.
De fet, la primera referència documentada que es té de la tradició de gegants i capgrosos és precisament la d’una processó de Corpus a Barcelona, l’any 1380. Històricament, a les processons de Corpus, els gegants representaven els senyors i els capgrosos els oficis.
Ja veieu que el Corpus Christi, com a festa religiosa s’ha perdut bastant però perdura com a festa popular i tradicional. Festa que dóna la benvinguda a la primavera, amb les catifes, les enramades, els focs d’artifici i l’eclosió de tot un bestiari català tradicional al carrer. I és més, encara em queda per citar un símbol molt curiós. També se suposa d’origen cristià, tot i que més ve, el seu significat ens remet de nou a ritus pagans: l’Ou com balla!!!
Quan va ser el primer cop que es va fer ballar un ou damunt una font o surtidor d’aigua decorat amb flors i cireres no ho sé del tot segur. Per una banda he llegit que des de 1588, per altre que des de 1637. Però l’important no és la data, sinó a qui se li va ocòrrer posar un ou blanc i buit a donar voltes sobre l’aigua? El primer que jo em vaig preguntar és: Què té a veure això amb l’eucaristia??? Sembla ser que formalment, es tracta d’una imatge que recorda a l’hòstia, és rodó, i també perquè la font podria simbolitzar el calze amb la sang de crist. Però a mi, el fet que sigui un ou em recorda molt més al símbol de la fertilitat, ben patent en aquesta època de l’any en que la natura ja ha florit i tot és ple de vida. És l’eclosió de la fecunditat. I més si tenim en compte que aquesta vida emana de l’aigua que el fa moure i que es col·loca en una font guarnida a mode de naturalesa. Una darrera interpretació que he escoltat: l’ou com balla va nèixer com entreteniment dels nobles del Carrer Montcada, que mentres esperaven la processó es van dedicar a aquest joc. El que jo em temia: ments massa avorrides ho havien d’haver inventat.
Ja sabeu, si no sou creients i no trobeu en les processons una festivitat gaire emotiva, potser el flaire de les catifes florals, el soroll dels focs i balls de localitats com Berga o la simplicitat d’un ou ballarí us poguin recordar que és important mantenir les nostres tradicions; important i bonic.
Raquel
Avui és el dia del Medi Ambient
Si tots fóssim una mica més conscients i curosos amb el que ens envolta no caldria marcar un dia al calendari per reflexionar sobre el Medi Ambient.
Durant tota la setmana i avui especialment s’han organitzat tot un seguit d’activitats per conscienciejar la gent, per a què les persones puguin fer petits gestos que els ajudin a dormir tranquils i satisfets pensant que han ajudat a mantenir el nostre medi ambient.
Però el Medi Ambient és un bé molt preuat que tenim i que igual que l’amistat i l’amor no n’hi ha prou amb fer una acció un dia puntual marcat al calendari. El Medi Ambient és un regal del que se n’ha de tenir cura cada dia amb petits gestos.
De totes maneres, i malgrat que només sigui un cop a l’any, en aquest cas, avui, s’han d’agraïr aquest gestos organitzats. I d’entre totes aquestes accions n’he volgut destacar una perquè a part d’útil és curiosa, i quan l’he llegit al diari m’ha cridat l’atenció:
Deu dissenyadors destacats del món de la moda, la indústria i el disseny de mobles s’han unit amb l’Organització Conservació de la Natura per crear una exposició titulada “Disseny per a un món viu”. Aquesta mostra vol ser un repte per a què el públic reflexioni sobre la procedència dels productes que utilitzem, com estan fets i quin impacte tenen en el nostre planeta.
Per crear els productes exposats a “Disseny per un món viu” els dissenyadors van viatjar a diferents països com Bolívia, Austràlia o Micronèsia i es van centrar en un material de la natura típic d’aquesta zona per transformar-lo en un objecte orgànic, útil i de disseny.
Des d’aquí aplaudim aquesta iniciativa i totes les que s’han organitzat durant aquesta setmana, però també demanem que aquestes accions no es portin a terme només un cop a l’any, sinó que s’agafi com a costum tenir cura del Medi Ambient.
Vanessa
Molt bona tarda tornem a ser al DONA LLENGUA, i com estic veient, el programa està una miqueta sensual, insinuador, amorós ... o com ho vulgueu dir. I ara, aquesta escalfor que tenim a l’estudi la ressaltarem. Com? Què en sabeu que són els piropos???
La paraula piropo prové del llatí i a la vegada deriva del grec, que es pot traduir com pedra fina de color vermell foc o bé pir-piros, paraula de foc. Fer referència al foc pot ser pels colors vermells que ens pugen a la cara quan ens diuen un piropo. I, per això, moltes vegades tenen traduccions sexuals.
Doncs ne’m a fer una pluja de piropos. Vinga, qui comença? Germà et donem l’honor.
GERMÀ: Jo estic una mica romàntic , que ja va bé quan s’acosta el cap de setmana “Cada vegada que penso en tu, els meus ulls es trenquen en una ploralla ... i molt trist em pregunto perquè t’estimo tant”.
RAQUEL: “Si vols un amor passatger, escolta el teu cap, si vols un amor vertader escolta el teu cor”.
LYDIA: “En una illa deserta m’agradaria estar, i només dels teus petons, poder-me alimentar”.
Quins records, veritat? Ara, aquest tipus de piropos romàntics no acostumen a dir-se. Els que escoltem són els que se surten del context i van més enllà.
I per acabar la secció d’avui, poseu atenció en el poema eròtic que llegiré, per si de cas el cap de setmana l’heu d’utilitzar:
ERÒTICS RECORDS
Encara recordo quan els teus dits impacients jugaven amb els botons del meu pit, provocant una explosió d’humitat en aquesta part càlida i ardent de la meva intimitat.
I quan els coloms de les teves mans inquietes descendeixen al jardí del desig, buscant la teva boca bevent la mel d’aquest petit oceà on es perden els teus llavis i la teva llengua inquieta,fins ofegar la força del teu interior, naufragant en olellades de plaer i gemec de passió, morint poc a poc, pell a pell, en l’eterna abraçada d’amor.
Jèssica
Després d’aquests blogs, poc hem queda ja per citar sobre l’art de seduir. Tot i això, intentaré encara explicar algunes diferències entre les dones de principi del segle XX i l’actualitat, o bé, allò que hem heretat d’elles i encara mantenim. Avui parlem del maquillatge.
Utensilis per relçar la bellesa natural de cada dona han existit sempre; ja a l’antic Egipte les dones es maquillaven amb pigments extrets de plantes, flors i fruits, també de les cendres, per ombrejar els ulls. I tant a Grècia com a Roma era usual embellir els llavis amb coloració i enfosquir-se les pestanyes emprant ous d’insectes i, inclús, insectes xafats, picats. Però és sense cap mena de dubte a finals del segle XIX i principis del XX, amb la revolució industrial, econòmica i artística que la quantitat i qualitat dels maquillatges experimenta un creixement i una especialització.
Per exemple, Lydia, tu et maquilles normalment?
- Una mica base per donar color a la cara
Doncs mira, Lydia, ara que comentes lo del coloret a la cara, durant el segle passat, les dones sempre hem cobert el nostre rostre amb certes bases, però no sempre ha estat per donar un to bru, ben al contrari. De fet en la primera década del segle XX la pell era la principal preocupació de les dones però aquesta havia de ser blanca i sonrosada, similar a la de les jovenetes. Els polvos/pols era el cosmètic més emprat, deprés del famós guix de Briançon, i també s’utilitzaven pols d’arrós i talc per donar un to pàlid al rostre. És durant la dècada dels anys 10 quant els polvos s’adapten a diferents tipus de pell: rosats, blanc i el conegut Rachel de color beige. I en els anys 20 els polvos de tons foscos comencen a emprar-se en la part alta del rostre però des de les galtes fins la barbeta encara s’empren tons clars, comença en aquesta dècada a veure’s amenaçada la dictadura del rostre blanc, doncs comencen a creure que el to més fosquet resalta ulls i dents. I en els anys 30 la casa l’Óreal inventa el primer Ambre solaire, per otorgar broncejat a la pell. De fet, no es tracta sols d’un cànon estètic sinó més bé d’un signe econòmic i social. M’explico: les dones de pell blanca eren les que es podien permetre estar-se a casa sense treballar al camp. Les dones de camp o de poble eren les que exposaven més la seva pell al sol, per tant, la pell blanca era sinònim a ser de classe social alta i com no a tenir peles i bona salut.
- Germà: si no m’equivoco, el mateix passava amb les mides, no? És a dir amb el pes de la dona.
Cert germà. Avui dia, sembla que vivim una certa contradicció ja que volem ser dones esveltes, de gimnàs, atelètiques però cerquem un pit voluminós i una cadera que defineixi una fina cintura però sense marcar gaire els malucs. És a dir, en un entorn de dietes i manteniment del pes continu busquem unes mides a parts determinades del cos que no es corresponen. Doncs bé, com has dit, a principis de segle agradaven les dones ben formoses, amb molta cadera. Com bé has dit Germà, això era pel mateix motiu que he explicat abans, bon pes era senyal a no patir fam, és a dir, a tenir un bon plat de menjar cada dia a taula i, per tant, ser d’alta classe social. Però a partir dels anys 40 i sobretot als 50 això canvia. La dona s’ha incorporat a la feina des de segona guerra mundial i el fet de mantenir-se prima és senyal de poder compatibilitzar la família i la feina amb la cura personal, la gimnàstica i com no la lectura de revistes de moda que es multipliquen al mercat. Ara bé, avui, potser tenir una cintura d’avispa i uns pits molt més grans doncs si ho penso bé tampoc no és una contradicció, podria ser signe de poder mantenir-se i a la vegada tenir peles per cirurgia estètica, en aquest cas, si que sembla que seguim les normes establertes.
Va, torno al tema dels maquillatges. Heu vist aquell anunci que diu: s’ha comprovat que les dones en temps de crisi gasten més en pintallavis i pintaungles vermell? Doncs, jo no sé si això és veritat, però que el color vermell, més ben dit, carmí, és el que més s’ha emprat durant tot el segle XX és cert, i ara, al segle XXI torna i amb molta força. De fet a 1900 el carmí era considerat vulgar però s’emprava en secret i a 1915 es comercialitzen les primeres barres de pintallavis vermell a EEUU. Als anys 40, el llapis de llavis era el cosmètic més emprat i als anys 50 torna el look del pàlid a la carona i llavis ben marcats. La meva àvia em va explicar l’altre dia, que ella quan era petita jugava amb la seva cosina a pintar-se els llavis de vermell amb... A que no esbrineu amb què?
- Amb pètals de flor??
- Amb llapisos de colors?
Dons no, amb l’envoltori d’una famosa xocolatina, la barreta de xocolata nestlé amb llet. Doncs com ara, és de color vermell ben cridaner. La llepaven i aquell paper d’abans destenyia i llavors es pintaven la boqueta.
És als anys 70 quan apareix el primer gloss i la gran variació o gama cromàtica pels llavis. Sobretot, es posen de moda els colors brillants, és la època dels hippies i el brillant era sinònim a bellesa.
- Lydia: bé, crec que el color vermell és perquè dóna seguretat, no?
En realitat, els llavis és la zona erògena del rostre per excel·lènica, la zona més sensible i sexual. El fet de destacar la boca en color vermell és una crida a l’instint de reproducció. Quan tenim relacions sexuals la circulació sanguínea augmenta i la sang es concentra en determinades zones del cos, una de elles són els llavis i per tant, experimenten un lleuger canvi de color, tirant a vermell. Pintar-nos els llavis de vermell és, de fet, un truc de seducció.
Ara, que no sols els pintallavis són un truc per embellir la boca. Als anys 30 per resaltar el llavi superior, proporcionar el que en deien una ganyota de “picada de vespa” es recomenava pessigar-lo amb el pulgar i el dit índex abans de maquillar-lo. Jo savia que la meva àvia es pessigava les galtes per donar-hi color, doncs ella va nèixer a un poble molt petitet on no es maquillaven, és més, estava mal vist i tot en els anys 30-40.
Les dones sempre ens hem maquillat la cara, però quina part o facció dirieu que en tot els temps ha estat la més resaltada?
- Germà: m’aventuro a dir que els ulls.
Bingo!!!
Sí, sí, perfecte. Pintar els ulls és tot un art i crec que podríem escriure un llibre sobre el maquillatge d’ulls. Diuen que són el mirall de l’ànima i les dones, els tinguem grans o petits, rodons o allargats, de gat o més bé de mussol, sempre hem volgut retocar-los per fer una mirada més expressiva, més intensa.
Al 1911 la revista Vogue ja destacava l’atractiu de les dones turques doncs empraven olivella per perfilar-se els ulls. I entre les berbers, les dones s’ennegrien la cueta de l’ull amb una pols negra. Als anys 20 era imprescindible sortir al carrer sense decorar amb toc de llapis els ulls i la línia s’estirava amb el dit. A més d’afegir ombra d’ulls. Els colors que es duien fins els anys 30 eren tons negres, marrons i grisos en tota la seva gama, és més, és als anys 30 que apareixen les primeres ombres d’ulls en crema, potets o sticks que es poden aplicar amb els dits. A partir de 1949 i fins 15 anys després la importància del maquillatge d’ulls va ser tal que va provocar que les empreses de cosmètics oferisin un allau de creacions i reformulacions de productes.
Però com totes les dones sabem, per donar expressió a la mirada hi juguen un paper ben important dos elements més: celles i pestanyes. Sabeu que a principi de segle era prohibit depilar les celles? No per llei, però era impensable. Agradaven les celles ben poblades. Així va ser fins els anys 30, en que es comencen a depilar i a més, es tenyeixen o redibuixen amb llapis. I en quant a les pestanyes, el primer arrissador es deia Kurlasch i va aparèixer als anys 20. Tot i el seu elevat preu va causar furor.
Ja no em vull allargar més. Sols citar algunes curiositats que m’han cridat l’atenció:
- la cirurgia estètica no es patrimoni dels anys 80 o 90, de fet es va començar a experimentar amb els soldats ferits de la primera guerra mundial, parlem de la dècada dels anys 10 i anys 20. Experimentar amb soldats ferits va permetre dominar les tècniques quirúrgiques i les dones es retocaven el nas, reduien la barbeta prominent i eliminaven les arrugues.
- En acabar la guerra, qualsevol cosa servia per netejar la pell. El principal producte: la patata, cruda o bullida, en pasta o ratllada, inclús barrejada amb atmelles per fer de llet netejadora i pasta de blanquejar, també com a pomada contra estries, arrugues, etc...
- Després de la segona guerra mundial, i també en temps de crisi les dones es netejaven la cara amb mantega, llet o margarina, qualsevol substància greixosa era emprada com a crema. Truc de les revistes dels anys 40: cubrir-se la cara amb greix, agafar un obrecartes o un ganivet i passar-ho pel rostre a mode de fulla d’afaitar.
En fi, les dones d’abans es maquillaven i les d’ara també. Llavis, ulls, pòmuls... més remarcats o més naturals. Potser els productes han variat, els colors i les tendències, però no podem negar que el maquillatge sempre ha estat un element d’ús femení. O potser ara aquesta tendència també està canviant???
Raquel
Ja sabeu que a Dona a l’imaginàrium ens encanta viure les festes i tradicions de Catalunya i sobretot, indagar una mica per descobrir junts algunes curiositats. Doncs bé, avui tot l’equip estem a l’estudi de Ràdio Alternativa Barcelona, però també ens agafarem festa dilluns per passar un bon pont de segona Pasqua!!!
I perquè tenim festa dilluns a Catalunya? Doncs perquè és Pentecosta, una festa coneguda també com a Pasqua Granada. Pentecosté en grec vol dir: “el dia que fa 50”.
- Fa 50 qué?
Doncs 50 dies després de la pasqua Florida, és a dir, la Pasqua de Resurrecció.
- I que va passar exactament 50 dies després?
Doncs que l’Esperit Sant es va dirigir als apòstols per transmetre el Testament de Crist. Els que havien estat deixebles de Jesús van quedar infosos de la saviesa i, no sols això, sinó també d’un miraculós do de llengües per anar a predicar la paraula de Déu arreu del món, doncs es deia que “Cadascú sentia parlar els apòstols en la seva pròpia llengua”.
No sols és una festa cristiana, també és jueva. El judaisme anomena a aquesta festa Shauvot, o Festa de les Setmanes i es celebra el darrer dels dies de l’Omer – el període de 49 dies en que els jueus recorden la seva sortida d’Egipte per arribar al mont Sinaí- i celebren el dia en que Déu els donà els 10 manaments.
Ara bé, a part de festes religioses, és curiós que aquesta Pasqua coincideixi amb les antigues festes agràries en què el cicle natural de l’agricultura marcava el final d’un període – la flora passa per tres processos: la verdor, la floració i la fructificació-. La festivitat coincideix amb la primera lluna plena de la primavera, moment en què els agricultors celebraven l’arribada de les calors de l’estiu i rep el nom de Granada precisament perquè és recollia el fruit granat, especialment cereals com l’ordi, el blat i la civada. De fet, la Pasqua Granada era una celebració d’acció de gràcies on tenien lloc multitud de rituals i cultes, com per exemple, donar com a ofrena els primers fruits a l’espai sagrat, temple o esglèsia.
A Catalunya, era tradició aplegar-se prop de les ermites. D’aquí que a diverses localitats catalanes es celebrin aquest dia els coneguts aplecs, com ara l’aplec dels francesos a Sant Aniol d’Aguja (Garrotxa), l’aplec de la Rosa a Lourdes i al Castell a Osona, o l’aplec de la Salut a Sant feliu de Llobregat entre moltíssims altres.
També és dia de romeries, sortides al camp i festes populars. Però aquí a Dona a l’imaginàrium, ens encanta acompanyar la cultura popular d’un bon guarniment i per això avui, en aquest pont cristià, jueu i sobretot, agrari, de la nostra terra, us convidem a visitar el Concurs de Cassoles de Tros de Juneda -Les Garrigues. La setmana passada va tenir lloc a Lleida l’aplec cargolaire i si vau aprendre a cuinar cargols a la llauna, ara podreu fer un pas més i aprofitar aquest marisc de terra per fer una cassola a Juneda. La Cassola de Tros és un menjar ben tradicional, es tracta de cuinar en una cassola de fang tota mena d’ingredients segons la imaginació del cuiner, des de cansalada i botifarra als esmentats cargols. Aquesta festa recorda les pràctiques gastronòmiques de la gent que treballava de sol a sol al camp.
I com que jo sóc de la generació del gas natural i microones, hem demanat ajuda a Ramon Clarisó Espasa, de la Encarregat de la Comissió cassoles de Tros de Juneda. Bona tarda Ramon.
- Ramon, ens pot explicar ben bé què és la cassola de tros?
- Què és indispensable per cuinar una cassola de Tros com déu mana?
- Tinc entés que hi ha ingredients prohibits, com l’arrós, és cert?
- En aquest concurs de cassoles és manté la recepta tradicional o també hi ha hagut innovacions gastronòmiques en els darrers anys?
Moltíssimes gràcies Ramon Clarisó Espasa, encarregat de la comissió de Cassoles de Tros de Juneda.
Equip i oients, ara ja sabeu quin és el motiu de tenir festa dilluns.
Raquel
Avui comencem la secció saludant a totes les Rites, ja que és Santa Rita, i com diu el refrany, SANTA RITA RITA RITA, LO QUE SE DA NO SE QUITA.
I heu escoltat el refrany que diu COM EL MIRACLE DE MAHOMA, QUE VA ADORMIR-SE AL SOL I ES VA DESPERTAR A L’OMBRA???
En sabeu el significat???? Us explico:
Retret quan algú se sorprèn de les coses més naturals i corrents.
Els seus fidels retreien a Mahoma que Jesús havia fet molts miracles i que ell no en feia cap. El profeta, amoïnat, digué als seus creients que en faria un: que s’aniria a dormir al sol i en despertar-se es trovaría a l’ombra, i que no tan sols pasaría el prodigi a ell, sinó a tots els seus fidels que volguessin sotmetre’s al miracle. Molts volgueren provar-ho. Es van narcotitzar a mitja tarda, a ple sol, i es despertaren a mitja nit, en plena fosca. Aquesta passada donà a Mahoma fama de miracler.
I per acabar, com que a Dona Imaginàrium ens han parlat dels somnis, acabarem amb una frase cèlebre d’ANTONIO MACHADO:
“SI ES BUENO VIVIR, TODAVÍA ES MEJOR SOÑAR, Y LO MEJOR DE TODO, DESPERTAR”
Jèssica
Avui 22 de maig té lloc el Dia Internacional de la Diversitat biològica, o el que vindria a ser el mateix, un dia més de l’any en què valdria la pena que no perdéssim de vista que la flora i la fauna del món són imprescindibles per la nostra vida: la vida humana.
APUJA SO
En aquesta línia i lligant amb el fet que enguany se celebra també l’any internacional de les fibres naturals, al Dona’t a tu mateixa d’avui us volem presentar el concepte de “Roba sana”.
I encara que sembli una contradicció, per fer-ho començaré parlant-vos de la roba tòxica, o sigui la que la gran majoria de nosaltres vestim i que de sana en té poc, per no dir res...ja em sap greu!
Ens remuntem a 2004, perquè va ser fa cinc anys que diferents organismes com Greenpeace o Adena van detectar la presència d’agents químics nocius per la salut en els uniformes que vestien els alumnes d’una escola anglesa i, atenció, a la roba infantil de la marca Disney. Aquests compostos s’utilitzen en la producció perquè repel·len les taques i eviten en un alt grau les arrugues. Però el més preocupant del resultat d’aquestes anàlisis fou que ambdós productes tèxtils estaven dirigits a la mainada, que és un col·lectiu especialment sensible a les substàncies tòxiques pel fet de no tenir el sistema immunol·lògic tan desenvolupat com els adults.
Un segon estudi va posar de manifest que també la roba esportiva contenia grans dosis de fungicides i bactericides per evitar haver-la de rentar gaire sovint.
D’altra banda, la roba que tots vestim és gairebé sempre de cotó, una planta que es veu molt sovint agredida per plagues d’insectes i necessita, per tant, gran quantitat de pesticides per a sobreviure.
Aquests agents químics filtren i passen a les aigües subterrànies i empobreixen la terra, però també, potser no ens hem aturat mai a pensar-ho, formen part de la peça de roba una vegada elaborada i arriba a la nostra pell.
Un altre fibra convencional que se sol tractar amb para-si-ti-ci-des és la llana i si parlem de la seda, hem de dir un dels arbres per excel·lència que nodreix els cucs, l’avellaner turc, es tracta amb hormones perquè les cabdells creixin més.
I si directament la roba que vestim és sintètica, de nylon o poliéster, hem de saber que prové del petroli, amb totes les conseqüències ecològiques que provenen de la seva extracció!
O sigui que ja ho veieu, d’una manera o d’una altra el teixit que ens arriba està “contaminat”.
I encara podem anar més lluny! De fet gairebé sempre portem roba estampada o de colors, us heu demanat com s’ho fan per tenyir-la??
Bé doncs no em posaré a donar-vos gaire noms estranys de compostos químics, però el que sí us puc dir és que els tints tradicionals tipus l’anyil o blau que rep aquest nom de la planta que el conté, o el safrà o la cúrcuma per fer tons grocs i ocres ja formen part gairebé de la prehistòria i han estat substituïts, com no, per colorants d’origen químic o directament per pols de metalls pesats, com ara el coure, el cobalt o el níquel, tots ells tòxics i fins i tot cancerígens quan s’utilitzen amb aquesta finalitat.
Però bé, ja sabeu que al dona per molt som optimistes, i informats, això sí! O ens sabem informar! No com se sol dir, que els pessimistes són optimistes ben informats. Així doncs hem buscat alternatives tèxtils sanes que esperem que poc a poc estiguin cada vegada més a l’abast de tothom!
Donat que l’1 de juny del 2007 va entrar en vigor a nivell europeu una nova llei de registre, avaluació i autorització de substàncies químiques, més conegut com a REACH, algunes marques han pres consciència d’aquest fet tan alarmant i s’han posat a treballar per oferir una línia de productes tèxtils ecològics o que si més no, tenen en compte la sostenibilitat en major o menor grau, en el seu procés d’elaboració.
Així per exemple, Mango, Zara, Decathlon, H&M o C&A, van formar part d’una campanya que organitzà Greenpeace fa tres anys i que es va anomenar MODA SIN TÓXICOS. També destacaria aquí a Espanya la marca de sabates mallorquina Camper que s’esforça per dur a terme una producció cada dia menys contaminant.
I com ho fan aquestes marques que volen advocar per una consciència ecològica en la seva fabricació? Doncs apostant de mica en mica per les fibres vegetals i naturals, com ho són per exemple, el cànem (cáñamo), el lli o l’ortiga. A internet existeixen marques tèxtils que fabriquen productes 100% ecològics i de comerç just, com ara l’holandesa KUYICHI.
I qui no tingui recursos per comprar en aquesta firma, que sàpiga que rentant la roba convencional de nou en nou, abans d’estrenar-la, ja reduirà considerablement la presència d’agents nocius i sinó, una altra opció, més que recomanable en temps de crisi: comprar roba de segona mà! Més rentada i per tant, menys contaminada!!
Apa, salut a tothom!!
Lydia
Bona tarda a tots!!!
Aprofitant que les vacances d’estiu estan ja molt apropet i la gent ja comença a decidir a on anirà i què farà aquests mesets. Al Dona novetat d’avui també marxarem de viatge i ho farem amb avió!!
Bé... marxar no sé si marxarem, al menys ho intentarem. Perquè avui en dia intentar agafar un avió és com una cursa d’obstacles. Amb tanta seguretat i tantes històries. La última vegada que vaig agafar un avió, ara fa poc, per anar a Tenerife per passar el control de seguretat vaig muntar tot un show. A la mà el DNI i el bitllet perquè comprovessin que realment agafava un vol. Després vaig arribar a les taules de safates: treu-te la jaqueta, el cinturó, buida’t les butxaques i posa-ho a una safata. Agafa’n una altra per deixar-hi el bossa. I a sobre, com que portava el portàtil vaig haver de posar-lo en una altra safata. Total que ja em veieu a mi carregada amb tres safates cap al control de seguretat per passar-ho tot per sota d’aquell escàner. I mentre els meus trastos passaven per la cinta jo vaig passar pel detector de metalls, que no em pregunteu perquè... però va pitar... au doncs!! A passar el control manual. Què va passar? Que quan vaig poder anar a recollir les meves coses estaven totes apilonades formant retencions perquè ja havien començat a sortir els estris de la persona següent i clar jo m’havia de posar el cinturó, tornar a endreçar el portàtil, etc.. total un espectacle. Encara sort que no portava res líquid a la bossa que sinó... perquè això és una altra història... si vols portar equipatge de mà i prou oblida’t de portar gel, xampú, colònia i qualsevol utensili de neteja personal, només pots pujar 100 ml i dins d’una bosseta de plàstic perquè els de seguretat puguin comprovar que no portes cap bomba amagada entre la pasta de dents!
A tot això, sabeu perquè hi ha aquesta norma de no pujar líquids als avions?
Dons es veu que l’any 2006 Ron Suskind, un periodista dels EUA, va escriure un article sobre un suposat mètode per barrejar líquids i fabricar cianur que s’havia inventat una xarxa terrorista d’Aràbia Saudí. Quan ho van llegir al Departament de Seguretat Interna dels EUA, el màxim responsable, Michel Chertoff, ho va tenir clar: prohibiria portar a l’equipatge de mà les begudes, cremes i gels, és a dir, tot tipus de líquids excepte algunes medicines i aliments infantils.
Total que entre una cosa i l’altra agafar un avió avui en dia és casi una missió impossible.
I com diuen els castellans “para muestra un botón”. Gràcies al Facebook he pogut recopilar una sèrie d’anècdotes d’amics meus referents als controls de seguretat als aeroports.
Casos oients
- Noemí de BCN → Agafant l'avió de tornada a bcn dsd amsterdam navem jo i el meu xicot (que aleshores portava unes rastes ben llargues), doncs amb ell van ser molt amables i el van deixar passar, i a mi, que anava al darrere em van parar i em van mig despullar... coses curioses, es pensaven que portavem petardets i que els portava jooooo!
- Miquel d’Alcanar → Quan vam anar de viatge a Tuníssia, al control de seguretat ens van agafar la càmara de vídeo, ens van fer rebobinar la cinta, se la van mirar i ens van tornar la càmara. Tanta tonteria perque pensaven que els estavem gravant o alguna cosa similar.
- Dani de Barcelona → a un amic meu, al viatge de fi de curs a Itàlia, a l'aeroport els gossos se li van tirar al damunt ensumant-lo i movent la cua. els de seguretat el van apartar i li van demanar a un profe que els acompanyes per registrar-li la motxilla. No van trobar res de drogues ni res semblant, però van descobrir que els gossos es van posar dels nervis xq portava un regiment de fuet i xoriç!! A mi em fa gràcia quan la recordo XD
Tanta seguretat i tants controls per assegurar-se que no portes res que posi en perill la vida de la resta dels passatgers que a vegades obliden controlar i vigilar que totes les maletes estiguin on han de ser. Sinó mira que li va passar a
- Alexandra de L’Escala → Un año que fui a Amsterdam perdieron mi maleta, me pagaron 2 dias para comprar lo mas necesario, unos 200 euros, ya se la podian haber quedado los 14 dias, pero cuando me la trajeron tenia una nota ..... habia estado en Japon !!!!
Però no patiu
perquè com que la tecnologia avança ja tenim aquí noves propostes per intentar reduir les cues als controls de seguretat:
Per començar tenim un software creat per el professor Michael Black i l’estudiant Alexandru Balan, de la universitat de Brown als EUA. Es tracta d’un programa informàtic capaç de calcular amb exactitud la mida de la cintura, el contorn del pit, el pes, l’altura i el sexe d’una persona a partir d’imatges seves digitalitzades que es combinen amb un model de cos humà creat per l’ordinador. Com funciona? Doncs molt fàcil!
o Aquest software està instal·lat en una mena de cabina. Llavors
o El passatger es col·loca amb els peus sobre unes marques amb les cames lleugerament separades i obre una mica els braços.
o Un emissor receptor gira al voltant de viatger per enviar i recollir les ones que ajudaran a formar la imatge. El procés dura pocs segons.
o Aquestes ones penetren un centímetre i dibuixem en blanc i negre una silueta difuminada per desvetllar si amaguem armes. L’aparell és capaç de detectar metalls i plàstics.
o Tan els controls del escàner com l’ordinador que executa el programa estan en una sala diferent. Així s’evita que el mateix vigilant que està davant la persona vegi la seva anatomia
Aquest sistema, que està de moment en fase de prototip, va estar funcionant durant un temps a la duana de la T4 de l’aeroport de Barajas a Madrid l’any 2006. Però l’Eurocàmara no ho va acabar de veure clar i de moment n’ha prohibit el seu us.
En segon lloc, abans que parlàvem de descalçar-se a l’aeroport, hi ha una màquina que permet controlar què portem a les sabates sense necessitat de treure’ns-les. L’aparell s’anomena MAGSHOE i és com un escàner de raig X.
La seva utilització és molt senzilla:
o El passatger puja a un plataforma durant uns segons, col·locant els peus sobre unes ranures que queden al descobert.
o L’aparell obté una imatge de l’interior de la sabata per descobrir què si portem alguna cosa amagada al taló
AENA està provant aquest aparell a la Terminal C de l’aeroport del Prat i pretén instal·lar-ho definitivament de cara al tercer trimestre de 2009. Si finalment ho instal·lessin, Barcelona es convertiria en la tercera ciutat en utilitzar aquest sistema. Les altres dues són Tel-Aviv i Brusel·les
I per acabar de rematar la jugada, als EUA sembla que no en tenen prou amb tots aquests aparells. Michel Chertoff, el màxim responsable del Departament de Seguretat Interna, que ja n’hem parlat abans, vol exigir que juntament amb el visat d’entrada als EUA i el passaport, entreguem les deu mostres dàctilars, que omplim un document amb 34 dades personals i que les companyies europees permetin tenir agents armats a bord.
En resum que amb màquines o sense màquines anar a l’aeroport per agafar una avió és tota una aventura. Mai saps què et passarà!
Ja fa anys, en una d’aquestes cançons mítiques de festa major ja s’ho veien a venir tot això i van proposar una solució molt més simple....
Com que aquesta proposta sembla que no és del tot factible als Estats Units han buscat una altra solució: la targeta CLEAR. Amb aquesta targeta creada per l’empresa nord americana Verified Identity Pass, t’estalvies les cues i els controls de seguretat per el mòdic preu de 100 euros mensuals. Per poder-te fer la targeta, a part d’estar disposat a pagar la cuota cada mes, has de respondre a un qüestionari fet per l’Administració de Seguretat de Transport d’EUA. Si consideren que has passat la prova i que no ets un terrorista o un sonat et donaran una targeta que inclourà un xip on hi haurà emmagatzemades totes les teves dades: passaport, fotos, mostres dactilars i diverses dades de biometria de l’iris i facials.. De moment es pot utilitzar a tots els aeroports registrats d’EUA, que han instal·lat unes màquines tipus caixer automàtic on s’introdueix la targeta per verificar les dades.
Vanessa
Les dones som capaces de fer el millor, però també el pitjor i aquesta setmana hem pogut veure les dues cares de la moneda.
Estem contents que la democràcia i la igualtat de gènere es vagi instaurant per tots els països del món. A mi personalment m’ha agradat llegir que aquesta setmana i per primera vegada a la història 4 dones han entrat a formar part del Parlament de Kuwait.
A un país com el nostres, ja estem acostumats que les dones formin part de l’hemicicle del Parlament, però a Kuwait, un país on tan sols fa 3 anys que les dones tenen el dret de votar, que 4 dones hagin aconseguit ser nomenades diputades de l’Asamblea General és un gran pas!
El cert, és que una d’elles, Masuma el Mubarak, havia sigut nomenada Ministra de Salut a les eleccions anteriors, és a dir, les de l’any passat, però va dimitir. Ara ha volgut plantar cara a les eleccions ella sola i s’ha presentat com a candidata del seu districte electoral. La jugada li ha sortit rodona perquè ha aconseguit més vots ella sola que els altres nou candidats masculins junts. Sens dubte és una bona notícia per les dones kuwaitianes i per la democràcia en general. De mica en mica, es van reconeixent els drets que tenim les dones, ja que mal que els hi pesi a alguns, també som persones racionals amb capacitat per prendre decisions.
I ara canviem de to. Si fins ara aplaudíem la iniciativa d’aquestes dones polítiques a Kuwait, ara hem de fer un crit d’atenció sobre una columnista del diari americà “The new York Times”. Maureen Dowd, que va obtenir premi pulitzer l’any 1999, ha estat acusada de plagi per copiar un paràgraf d’un blog a internet en una de les seves columnes. L’acusada es defensa dient que ella no havia llegit el blog, sinó que les paraules que havia utilitzat les hi havia dit un amic seu mentre feien un cafè. Independentment de si ho havia llegit a internet o li havia dit el seu amic, una premi pulitzer no és capaç d’expressar una idea amb les seves pròpies paraules? L’aparició de la xarxa d’Internet està fent perillar l’existència dels drets d’autor. Una cosa que tu escrius des del teu ordinador a casa teva, pot ser llegida per una altra persona situada a l’altra punta del món. Això en si no representa cap problema, sinó més aviat una avantatge perquè permet al món estar comunicat. Però malauradament no podem controlar l’ús que es fa dels nostres escrits i a vegades apareixen personatges com aquesta periodista que no tenen cap problema en utilitzar les teves paraules com a seves. Així doncs abans de fer un “copy” “paste” parem-nos a pensar en la persona que ha escrit aquelles línies. Podem dir el mateix però utilitzant les nostres pròpies paraules. Siguem originals si-us-plau!!
Vanessa
Aquesta setmana he llegit a les notícies que al metro de Pekín volen reservar un vagó especial per a les dones així com augmentar la vigilància ja que en hora punta, degut a l'excès de viatjers, l'índex d'assetjaments ha crescut bastant els darrers anys. Aquesta mesura ja s'aplica a altres països com Japó, Filipines, Índia o Rússia.
A arrel d'aquesta notícia he investigat sobre la el transport públic de l'àrea metropolitana de Barcelona i els possibles "privilegis", per anomenar-ho d'alguna manera, que es faciliten als usuaris necessitats.
El trajecte comença a finals del segle XIX, concretament, al 1872, quan s'inaugura la primera línea de tramvia que uneix les Rambles amb Gràcia. El preu del bitllet rondava els 20 cèntims i el bitllet en sí era semblant a un segell d'avui dia. L'aspecte del vagó no era gaire diferent a la de l'actual tramvia blau i a l'interior no s'hi distingien seients per a persones que ho poguessin necessitar.
Als anys 1922 i 1924 s'inaguren les primeres línies de bus estables i la primera línia de metro, que uneix plaça Lesseps amb plaça Catalunya, respectivament. Tampoc hi consta cap escrit oficial que obliguès a cedir el seient a la gent que ho necessitava, tot i que m'enrefio de la bona fe dels QUE ARA SÓN ELS NOSTRES (si no no s’entèn) avis i els besavis, que llavors erens ells els qui havien d'aixecar-se...
Al 1941 es va inaugurar la primera línea de trolebussos. El trolebús és, per fer una idea simple del concepte, un autobús elèctric, i a Barcelona no va durar més de 30 anys, però va ser al trolebús on es va començar a reservar uns seients especials per a les dones embarassades, aplicant aquesta mesura a la xarxa d'autubussos i de metro a meitats dels anys 50.
Desde llavors, Transports Metropolitans de Barcelona, que en aquells moments era Tranvías de Barcelona, S.A. va començar a tenir especial cura amb la reserva de seients i així ho manté fins a l'actualitat.
Avui dia, als vagons de Renfe, no s'hi trova cap mena d'indicatiu que obligui a cedir seients a qui ho necessiti, ja que, segons els portaveus, les dones embarassades i la gent gran entre d'altres "tenen dret a seure a tot el vagó". Mesura que a títol personal considero correcte, però no aplicable als temps que corren.
La darrera parada d'aquest viatge temporal pel món del transport públic urbà, la faig al que considero el transport urbà per excel·lència des d'un punt de vist ecològic. El Bicing, que més que un transport públic és un fenòmen de masses des de el seu origen al Març del 2007.
Si recordeu, al començament us he dit que al 1872 es va inaugurar el primer tramvia, doncs bé, s'han necessitat 135 anys per possar a l'ús del ciutadà i com a transport públic la bicicleta, vehicle del qual hi consten prototips desde l'època dels Azteques. Tot i que el concepte de bicicleta tal i com la coneixem avui dia, dos rodes, cadena i pedals neix al 1839 a Escòcia a mans de Kirkpatrick Mcmillam, basant-se en un model sense pedals de Karl Christian Ludwig Drais von Sauerbronn, un Baró alemany. El pobre Mcmillam no va patentar l'invent i durant més de 50 anys s'ha atribuit el mèrit de la bicicleta a Davin Dalzell.
A l'any 1885 l'evolució d'aquest vehicle ens porta fins al vehicle urbà que coneixem avui dia, la típica bicicleta amb la també típica cistelleta al manillar que, a mi, em recorda a Amsterdam. Aquest tipus de bicicleta urbana ha estat el que més en compte ha tingut les necessitats de la dona, ja que els primers models de la bicicleta empraven una barra per unir la roda de darrera amb el manillar i la roda del davant. Doncs bé, aquesta barra resultava incòmode a les dones ja que pujar-se a la bicicleta, a vegades, resultava una maniobra gairebé impossible degut a les faldilles que vestien. La solució va ser baixar la barra, un gran detall que, amb el temps, també s'ha aplicat a les bicicletes de muntanya (o BTT - Bicicletes Tot Terreny) que es van posar de moda als Estats Units a partir del 1970 i la moda es va extendre per tot el món.
Fins aquí aquest viatge pel temps. Bona tarde.
Dani
Aprofitant que avui és el dia Internacional de la Família, a DONA LLENGUA, farem un recull de refranys referents a la família i a com conservar la salut.
La casa, els fills, els parents i els amics, en resum, la família ha estat sempre la cèl·lula en què han estat basades les societats de totes les èpoques. Les seves ramificacions immediates, és a dir, parents, veïns i amics, és el següent esglaó. Per tant, podem dir:
- A bodes i a fillol, qui no t’ho convida no t’hi vol.
- A cada casa es perd un llençol
- A cada ocellet li agrada el seu niuet
- A casa d’un titella, ella és ell, i ell és ella
- A casa de l’amic necessitat, vés-hi sense ser cridat
- A casa de ta germana, només un cop a la setmana
- A l’amic, si el guanyes en el joc, guanya-li poc
- A l’home que de tu fia, fia d’ells que és cortesia
I aprofitant que la setmana passada va ser el dia Mundial de l’asma, aquest dimarts ha sigut el dia mundial de la fibromialgia, ahir el dia mundial de la hipertensió ... i no vull continuar més amb malalties, perquè sinó, ens posarem
malalts de cop, us donaré uns receptaris a partir de refranys per combatre les malalties i per gaudir d’una bona salut:
- A cada cop calent, el mal no es sent
- A fibló d’abella, cera d’ovella
- A grans mals, grans remeis
- A l’hora de suar, d’aigua freda no en beuràs
- A més doctors, més dolors
- A nou mal, nou remei
- A vegades és pitjor el remei que la malaltia
- Abans d’anar a dormir, fes un bon pipí
- Abriga’t bé la pell, si vols arribar a vell
I amb tot aquest recull de refranys, que com diuen els nostres avis, els refranys són saviesa, acabem per avui la secció de DONA LLENGUA.
Jèssica
Hem parlat de dones de pintura, de dones fetes amulets, de dones de carn i ossos –com Caterina Albert- representades a través de la literatura, dones que donen nom a muntanyes i indrets de Catalunya. I avui vull tirar cap a casa un altre cop i, com que avui és el dia de les famílies, us explicaré un conte català sobre famílies una mica peculiars. Es tracta dels matrimonis entre fades i humans. Qui sap, potser coneixeu algú però no ho sabeu...
Segurament, tot i que la rondalla que us explico va succeïr a les serres de Riells, és molt possible que algú coneixi una història molt molt semblant provinent de qualsevol altre poble de Catalunya.
La llegenda diu així:
Existia a les serres de Riells un mas, el mas dels Perarnau; i prop del mas, un gorg d’aigües cristal·lines anomenat gorg de la Goja. Dins el gorg hi habitaven un grup de dones d’aigua. Un vespre, dins el mas Perarnau, Sebastianet seia vora la llar de foc amb la seva àvia que li explicava:
- Al gorg de la Goja hi viuen les dones d’aigua. Ja t’ho pots ben creure, Sebastianet... i són molt perilloses! Tenen una estranya bellesa. Una bellesa que no és humana... Diuen que si en veus una no pots fer res per evitar enamorar-te’n. I això és dolent, Sebastianet... molt dolent!
L’àvia anava pelant faves sense deixar de banda els consells de no apropar-s’hi, però aquestes advertències encenien l’interès d’en Sebastianet.
- Molt dolent! Perquè quan un home s’enamora d’una dona d’aigua, la desgràcia l’acompanyarà fins al darrer dels seus dies. Allunya’t del gorg, Sebastianet, allunya’t del gorg...
Des de que l’àvia li havia explicat aquelles històries de fades acuàtiques, l’hereu s’esquitllava amb el cavall cap al gorg de la Goja quan havia d’anar al mercat. Seia vora l’aigua fresca i s’hi estava tranquil reposant.
Un dia, però, en apropar-se al gorg, va sentir un soroll com si algú jugués a l’aigua. Va córrer fins el gorg, però no hi va veure més que uns cercles concèntrics que formaven suaus ones a la superfície de l’aigua. Potser algú s’havia llençat?? Però en veure que ningú sortia a respirar va pensar que un roc del voltant s’havia desprès.
Mai no es cansava d’anar al gorg i, un dia, premiat per la seva constància va veure com una noia nua es pentinava emmirallant-se a l’aigua. La noia no el va veure doncs en Sebastianet s’havia amagat entre la vegetació.
Era la noia més maca que mai havia vist, cabells rosos com el blat i llarg fins mitja esquena. Pell tersa i fina. Es va enamorar instantàniament i quan va voler acostar-s’hi, pam! La noia espantada s’enfonsà en l’aigua.
Tan trist estava l’hereu en no poder contemplar la seva estimada, que es passava ja no sols els dies sinó també les nits, vora el gorg de la Goja. De vegades, a les nits, plorava. Passaren les hores, els dies, les nits i un vespre de tan sanglotar, el so del plor va arribar al fons del gorg. Per primera vegada la dona d’aigua va sentir un plany d’amor d’un humà. I emergí de les aigües. L’hereu, impresionat de nou per la seva bellesa li declarà tot l’amor que sentia per ella, és més, li va jurar que l’estimaria sempre i que la cuidaria tota la vida però que no se n’anés, que no el deixès sol mai més. Les paraules no van deixar a la noia freda, ben al contrari, ella va accedir a casar-s’hi però, abans, una condició:
- Em casaré amb tu. Veig un amor sincer en les teves paraules. Però t’he de fer un advertiment. Mai, sota cap concepte, m’hauràs de dir dona d’aigua. Si alguna vegada pronuncies aquestes paraules, desapareixeré per sempre més, sense deixar cap rastre.
Sebastià no protestà. Va oblidar l’advertència de la seva àvia i es va casar amb la dona d’aigua. El matrimoni va instal·lar-se al mas Perarnau.
Passaven els anys per Sebastià, però no per la fada, ni tampoc pels boscos i terres del voltant, que cada cop eren més pròspers. La major alegria va arribar amb el naixement d’una nena a la casa, sana i preciosa.
Però com augurava l’àvia, la desgràcia era promta. Un dia Sebastià va haver de sortir de viatge i la dona d’aigua va manar que es segués tot el camp de blat en contra de l’opinió dels treballadors de la terra. Era maig i el blat tot just verdejava. La fada va insistir tant que no va haver remei.
Sebastià arribà i en saber el succeït es va enfurismar de tal manera que va cridar a la seva dona:
- Què has fet, desgraciada? Has arruïnat la meva collita! Dona d’aigua havies de ser!
A l’instant, la dona d’aigua va desapareixer sense deixar cap rastre. Així doncs, Sebastià i la nena van caure en una profunda tristesa. I encara més dur va ser el saber que la dona d’aigua tenia raó en manar segar el camp doncs dies després va caure una pedregada que va assolar totes les collites de la comarca. Millor era haver perdut la collita d’un any però guardar la llavor i la terra en bon estat.
Ai quina pena i quin enyor vivien al mas Perarnau! Però un bon dia, la petita somreia feliç. Deia que havia vist la mare al matí, que l’havia vingut a pentinar. I Sebastià va tenir esperances de trobar-la de nou, per veure a la seva estimada espiava l’habitació de la nena cada matí, però la fada només apareixia als ulls de la seva filla.
Així que va idear un pla: li donà una agulla a la filla perquè l’enganxés al vestit de la dona d’aigua, així podria retenir-la. L’endemà, la nena va fer com el pare havia manat, però quan Sebastià entrà a l’habitació dona d’aigua i filla sortien volant per la finestra. La fada s’en dugué la nena per sempre més.
Els últims que van veure l’hereu diuen que cavalcava, embogit i desconsolat cap al gorg de la Goja.
Com bé he dit, sabeu que aquesta història és molt semblant a d’altres d’arreu de Catalunya? Són ben coneguts els matrimonis entre fades i homes com el de l’hereu de Gombrèn, l’hereu de Viaplana de Granollers, el de can Blanch a Arbúcies, la del mosso d’Espui o el de Can prat de Gualba entre molts altres.
El cert és, que allà on trobeu un gorg, salt d’aigua o riu d’aigües netes i pures, envoltat d’una vegetació ben frondosa és possible que hagueu trobat la morada de les dones d’aigua.
Totes aquestes unions segueixen la mateixa pauta: l’home troba a una dona sobrenatural, de extrema bellesa i misteriosa, de la qual s’enamora. La dona accedeix a casar-se amb ell amb la condició de mantenir la promesa que mai pronunciarà un tabú que ella mateixa imposa. A vegades el tabú és la seva procedència feèrica, altres el seu nom o també hi ha casos en que les dones d’aigua han demanat tenir una habitació per a elles soles inviolable. Aquest matrimoni sempre porta fortuna a la família: bones collites, felicitat, riqueses materials a menys que es trenqui la promesa de no pronunicar el tabú. En aquest cas, la fortuna es torna desgràcia i la dona d’aigua desapareix per sempre més. Això sí, sempre cuidarà els seus fills i descendència.
Si teniu bon cor i encara guardeu un infant dins vostre, potser podreu veure aquestes dones que viuen majoritàriament als Pirineus, Pallars, Alt Urgell, el nord de Catalunya. Podeu visitar: la Font d’or –sí, la font d’on neix l’aigua que bebeu embotellada-, el Gorg Negre a Gualba, el Gorg blau de Montrgí, el bosc de les Estunyes de Banyoles, el Salt de la dona d’aigua a Arbúcies, el Gorg de la Goja a Sant Miquel del Fai... en fi, ja veieu que hi ha nombrosos indrets catalans que hereten el nom d’aquestes fades de les aigües. Encara que diuen que la reina de totes elles s’anomena Flordeneu i habita al Canigó. També ella va encisar un home, en aquest cas un caballer, en Gentil, nebot del compte Guifré, qui era el net de Guifré el Pilós. Però aquesta ja és una altra llegenda.
Ja sabeu si passejeu per la vora d’un gorg, compte!! No caigueu...enamorats de les gojes!!
Raquel
El pas dels anys obliga a canviar les lleis, a vegades però és difícil saber si aquests canvis són un pas endavant o endarrere
Durant les darreres setmanes Silvio Berlusconi ha sigut notícia. Per una banda per els plans de divorci que la seva dona volia tirar endavant i per l’altra, per les seves frases poc encertades i un punt masclistes a una assessora governamental a la que li va demanar si la podia palpar una mica.
A nosaltres, aquesta actuació per part d’un líder polític ens semblarà de mal gust i poc digna d’una persona, però a Itàlia.... Què podem esperar d’un país que encara veu a la dona com un ésser creat per a donar plaer a l’home? Sense anar més lluny molts programes de televisió contracten a noies exuberants per fer de “mujer florero” que en dirien en castellà, és a dir que la seva única tasca és mostrar la seva bellesa. La veritat és que és una imatge i un pensament bastant lamentable, tenint en compte que ja estem al segle XXI, però el pitjor de tot són les conseqüències. Aquesta visió de les dones fa que la política i la llei contra el maltractament no sigui la que hauria de ser i per tant ens trobem titulars als diaris que diuen que “A partir d’ara els italians que matin a les seves esposes es podran lliurar de les penes més dures si al·leguen que les van matar per gelosia”.
Com es pot permetre això? Encara que els italians creguin que sentir-se gelós no és del tot il·lícit, haurien de pensar que un atac de gelosia és molt difícil de provar, per tant la mateixa Cort Suprema dóna als mal tractadors les armes per lliurar-se de grans estades a la presó per cometre un assassinat. On anirem a parar!
Per sort, també podem oferir una altra cara de la moneda. El Consell de Ministres Espanyol ha aprovat un canvi en la regulació dels avortaments. Tot i que encara falta acabar el procés i pot ser que pateixi alguns canvis, el text que s’enviarà al Parlament reconeix l’avortament lliure fins a les 14 setmanes sempre que la dona hagi estat informada prèviament de les ajudes de les que disposa i l’anticoncepció. Fins a les 22 setmanes es podrà avortar si l’embaràs comporta un risc per la vida o salut de la mare i si el fetus presenta greus anomalies. En el cas que durant l’embaràs es descobreixin anomalies en el fetus incompatibles amb la vida, és a dir malalties molt greus i incurables es podrà avortar independentment de les setmanes de gestació. En els dos últims casos caldrà comptar amb dictàmens mèdics que acreditin aquestes situacions de risc.
Aquest nou projecte també assegura la pràctica del avortament a la sanitat pública o en el seu defecte el finançament de l’operació en centres concertats i elimina les penes de presó per les mares.
Tot i que moltes persones consideren l’avortament un crim, crec que és important que el govern reconegui la llibertat de decisió de la mare a l’hora de tenir el fill o no. Ja que al cap i a la fi és la persona més implicada en l’embaràs.
Vanessa
Com cada Divendres tornem a ser al DONA LLENGUA, però en una altres mes. El temps passa, a corre cuita, fuginer i ja estem al mes de maig. Un mes pler de colors, de flors, d’insectes, d’alegria, de somriures ... I amb un somriure comencem amb una selecció de dites i refranys que caracteritzen i diferencien el mes de maig:
Maig arribat un jardí a cada prat.
Bellesa i flors de maig, en un dia me’n vaig.
De l’aigua d’Octubre i del Sol de maig, en neix el blat.
Maig humit, fa el pagès ric.
Abril plujós i maig ventós fan l’any ric i profitós.
Abril ploraner, maig rialler.
Pel maig cada dia un raig.
La flor de l’hermosura com la flor de maig dura.
Les cireretes, d’una a una pel maig, i pel juny, a grapats.
De maig a la meitat, l’hivern acabat.
Pel maig totes les herbes tenen virtuts.
I per acabar i començar bé el cap de setmana, escolteu aquest poema preciós de dies d’autèntica primavera d’ISABEL BARRIEL:
DIES DE MAIG
Ja em entrar als dies de maig,
lluminosos i llargs.
Aromes de gessamí,
roses a punt de florir,
calor i fred fan dura batalla
perquè triomfi el ruixat.
I les nits es fan amables
per poder mirar el cel
sense patir el fred de l’hivern.
I el sol del matí
en fa fruir d’uns arbres
que sols ara lluieixen flors.
I els migdia ens convida
a buscar una mitja – ombra
que ens dissimuli la calor.
I quan al tarda es fa capvespre
guardem als ulls l’últim raig
per celebrar que és primavera
i que és bonic el mes de maig.
Jèssica
- Avui us porto un tema una mica esotèric. Vosaltres utilitzeu amulets?
- Germà: una moneda xinesa
Jèssica: fils de colors
Podem definir amulet com: objecte petit que es du a sobre al qual se li atribueix la virtut de propiciar el bé. La paraula deriva del llatí “amorili” que significa mantenir lluny. Ara bé, no els hem de confondre amb els talismans, aquests requereixen l’acció d’un mag i són personals.
Si us fixeu, tots m’heu parlat de petits objectes, però com a amulets podem emprar altres utensilis: metalls, pedres i, fins i tot, plantes. Avui em centraré en alguns amulets que han estat originats per dones, per a retre culte a deeses o que, emprats específicament per les dones, tenen uns poders protectors.
Per exemple, creats per tal de retre culte a deeses: n’hi ha un prou emprat a les masies de Catalunya que ara s’està perdent, es tracta de les nines de blat. Aquestes nines són trenes de palla seca. Es penjaven a la casa i el seu objectiu era aconsguir una bona collita. Com es feien servir: durant la collita anual, quan es segava la messes, l’esperit del blat havia de fugir al que anava restant de cereal encara per tallar. Finalment, quedava atrapat a la darrera gavella de blat en peu. Si aquesta es segava de qualsevol forma, la deesa protectora del blat seria destruida i la sembra no creixeria l’any vinent. Per protegir-se del desastre, els agricultors confeccionaven una figureta de la deesa mare amb la palla de la darrera gavella, la duien a casa i la guardaven fins la primavera següent. Mentres era a la casa, la deesa mare o dama de la collita protegia els agricultors i quan arrivava la nova primavera duia de nou l’esperit als camps i feia que aquest entrés a les noves llavors així tot reneixia i s’assegurava una bona collita.
Altres cultures que, al igual que la cristiana, han deixat la dona de banda, per dir-ho d’alguna manera, també empren amulets dedicats a dones. Per exemple, el símbol de la mitja lluna, present fins i tot a algunes banderes com la de Turquia, Tuníssia, Argelia, etc. La mitja lluna és símbol de la lluna nova i ofereix protecció de la deesa lluna.
A Egipte era símbol de la deesa Isis, a Roma l’empraven les dones per protegir-se de la bruixeria.
La lluna s’ha identificat amb la dona a moltes cultures perquè, com nosaltres, experimenta un cicle mensual. I sabeu l’expressió aquella de “ets un llunàtic??” té a veure precisament amb la gent que canvia de parer fàcilment, que és una mica boja. A occident poc ens en queda d’aquest símbol que a Orient encara perviu, però tots menjem de tant en tant per esmorzar una pasta que en temps remots s’emprava com a ofrena sagrada a la deesa lluna. Potser no tenia els mateixos ingredients, però si la forma, es tracta del croissant, que precisament vol dir: mitja lluna.
A més d’objectes, com hem comentat, hi ha pedres i metalls dedicats a les dones:
El jaspi sanguini és una pedra verda amb taques vermelloses que a Egipte es considerava la sang d’Isis, deesa protectora. Es colocava a les tombes per protegir els morts. I en vida era emprat per les dones per protegir-se dels problemes menstruals, de l’embaràs i el part.
La plata és el metall femení per excel·lència, doncs representa la lluna. Si una dona vol formular un desig ho ha de fer mentres fa girar una moneda de plata i mirant la lluna.
Altres amulets no són per retre culte a deeses sinó creats per dones:
Com ara el corall vermell, sabeu d’on prové? Quan l’heroi Perseu va tallar el cap de Medusa -la mirada de la qual convertia en pedra als homes- la sang del monstre va caure al mar a borbollons i es transformà en corall vermell. Per això els mariners i pescadors porten un fragment d’aquest material, per protegir-se dels perills de la mar. Les dones el porten per evitar les irregularitats hormonals i quan estaven embarassades es posaven un prop dels genitals per assegurar un part sense problemes.
Una altra llegenda bastant trista és la de la pedra amatista, paraula que prové del grec i significa “sense embriaguesa”. Es diu que durant una orgia etílica, Dionís, el déu del vi – també coneguc com Baco- va secrestar una jove nimfa anomenada Amatista amb la intenció de fer-li l’amor. Ella va demanar a la deesa de la castedat que la salvés i al moment va quedar convertida en una relluent joia a les mans de Baco. El déu va sentir tal vergonya al adonar-se’n, que per expiar les seves culpes va donar a la pedra el color violeta del seu vi preferit i va jurar que, des d’aquell dia, tot qui portés la pedra estaria protegit de les seves maneres de borratxo.
Però la majoria d’amulets relacionats amb les dones no ho són per les llegendes que amaguen sinó per la seva forma física, normalment perquè s’assemblen al sexe femení.
El cauri, potser el nom no us és familiar però segur que tots ho heu vist a qualsevol botiga de la costa o als penjolls surferos. És una conquilla marina amb forma ovalada de color marró i per la part de la panxa, per dir-ho d’alguna manera, és blanca i té una obertura com si fos dentada. La seva forma semblant als genitals femenins ha fet que moltes cultures – al Pacífic meridional, a l’orient pròxim i al Mediterrani- creguessin que era un símbol de “la porta femenina de la vida” i així es convertí en símbol de fertilitat. Fins i tot al japó era costum que la dona sostingués una conquilla de cauri mentres donava a llum, per tenir un part fàcil. I a d’altres cultures les noies les duien penjant de la faldilla per fomentar l’embaràs. En general, tots els bivalvs s’han relacionat amb genitals femenins.
Bé, ja veieu que gràcies a amulets femenins les dones proporcionem també protecció. I una darrera recomenació si necessiteu un petit amulet que us protegeixi, dilluns 11 és Sant Ponç i si us passejeu pel carrer Hospital, la Plaça Mañé i Flaquer o la plaça Sant Vicenç de Sarrià trobareu paradetes de mel, de fruites confitades i com no: herbes. Segons el Costumari Català, aquesta tradició data del segle XVI, quan la festa de les herbes es realitzava davant l’esglèsia de San Miquel de Barcelona, però podria tenir els seus origens a l’època romana, a les festes dedicades a Flora, la deesa de la vegetació. Segons la llegenda, s’anomena fira de San Ponç ja que aquest és el patró dels herbolaris i quan el sant va arribar a Barcelona va veure tal quantitat de misèria i pobresa que immediatament es va disposar a preparar apozemes d’herbes medicinals i tot tipus de remeis amb la finalitat de curar els mals de la població. Per això, i en agraïment a la seva tasca, els barcelonins van rendir-li culte i celebrar la fira de les herbes en el seu honor. Ara bé, aquesta fira com em dit sembla que prové de molt més lluny, quan celebravem a la ciutat comtal la festa de la primavera i després del segle XVI es va cristianitzar i es va fer coincidir amb el dia de San Ponç, 11 de maig. Era costum a la primavera que els herbolaris portessin herbes als malalts per vendre-les-hi, ja que la medicina popular atribuïa a determinades plantes propietats curatives. Ja sabeu, potser trobeu l’herba que us servirà per fer el vostre amulet personal.
Raquel
La premsa diària és sèria, sí. Ens informen de quin temps farà durant el pont –no sigui que ens quedem sense vacances-, ens informen de la quantitat de morts per grip A que hi ha al món –no cal parlar de morts per fam i misèria, ja està massa pastat-, ens informen del partit únic que ha jugat el barça –al menys sembla que es guanyen el sou que paguen els socis. Gràcies a la premsa diària, ara sé que el més important a la primera visita d’estat del president de França, Nicolas Sarkozy, a Espanya, és que Carla Bruni vestia Christian Dior i Letizia Ortiz, tot i ser princesa d’Asturies, també podria passar per model fent competència directa a la parella de Sarkozy, lluint tipet amb un vestit arrapadet. Suposo que era el més important de la trobada doncs aquesta va ser la foto de portada a diversos diaris, les dues dones d’esquenes i pujant l’escala de la Zarzuela. I no sols la foto, sinó les notícies que em van informar molt bé de l’alçada dels talons o dels colors dels vestits, per si la imatge no era prou explícita. Vaja, ja no em cal comprar les revistes del cor, perquè gràcies als rotatius m’ha quedat ben clar que el que tothom esperava era aquesta batalla d’estil i elegància. Curiós, potser si fosin elles les polítiques o qui ha de dur un país pensaria: veus que bé, intel·ligents, treballadores i a sobre maques; però no, m’inquieta un mica pensar que les acompanyants siguin les protagonistes d’aquests dies, tenint en compte que el mateix dia s’anunciava la mort de 149 mexicans per la possible grip A, enfermetat que aquí té remei.
I mentres aquí el duet Bruni-Ortiz era el centre d’atenció polític i social sols per lluir unes corves finíssimes però perfectes ben alçades en unes cametes primes i kilomètriques a Kenya, un grup de dones s’ha declarat en vaga de sexe com a lluita política. La crisi al país africà va esclatar després que Raila Odinga acusés a Mwai Kibaki de frau electoral un cop haver guanyat les eleccions. Els aldarulls van portar el caos al país i van provocar més de 1000 morts. Kofi Annan va aconseguir un pacte de repartiment del poder entre tots dos que va minvar les disputes partidistes però la tensió va en augment i, per tal d’aconseguir que els homes uneixin forces per treballar pel país i acostin postures en la política, les autoanomenades G-10 han declarat 7 dies d’abstinència de relacions sexuals amb els marits. Fins i tot estan disposades a amortitzar les pèrdues de les prostitutes locals perquè la reivindicació sigui eficaç. Aquesta actuació s’inspira en l’obra Lisístrata del grec Aristòfan. Lisístrata estava cansada de les guerres entre Atenes, Esparta i altres polis gregues i va reunir les dones de tots els bàndols per proposar la vaga sexual fins que es signés la pau. I ho van aconseguir.
No és la primera vaga de sexe en la història real, l’any 2006 les dones de Pereira, a Colòmbia, també van tenir aquesta iniciativa per lluitar en contra de la violència. I al 2008 a Kirca, Turquia, exigien aigua corrent al poble.
Esperem que aquestes dones que lluiten per millorar el seu país, que es sacrifiquen a casa per aconseguir un benestar a nivell estatal tinguin èxit en la seva escomesa. Mentres, aquí, prepararem el bikini pel pròxim cap de setmana, i més endevant, oblidarem que tenim l’oportunitat d’escollir els nostres representants al Parlament Europeu –no cal que votem a les eleccions de la Unió Europea, de ben segur que ja ho faran altres per nosaltres- i com no, continuarem comprant molts diaris per poder xerrar de quin vestit llueixen les dones dels mandataris.
Raquel
Des de ja fa un temps el món sencer està patint una recessió econòmica que afecta a molts sectors i persones. En moments com aquest, quan tothom hauria d’intentar aportar el seu granet de sorra per solucionar aquesta crisi el més aviat possible, trobem un grupet d’intel·ligents, o més ben dit, un grupet de gent que es creu intel·ligent que intenta fer-se d’or a través dels fraus. La gran majoria fan referència al tema econòmic: com guanyar diners sense treballar, com fer-se ric d’un dia per l’altre, etcètera. L’únic que podem fer per evitar-los és estar a l’aguait i no deixar-nos enredar. A vegades però és difícil saber si el que ens estan oferint és real o és un intent de frau, sobretot quan parlem de temes mèdics i la proposta prové d’institucions amb un nom i una trajectòria professional. Però hi ha algú capaç d’intentar guanyar diners posant en perill la vida dels altres? Doncs per trist que sembli, si.
Ja fa un temps que s’està investigant amb les cèl·lules mare i s’ha descobert que poden arribar a curar malalties que fins ara semblaven incurables. De totes maneres encara s’ha d’investigar molt més per assegurar que no posen en perill la vida del malalt. Doncs bé, aprofitant la ignorància sobre el tema de la gran majoria de les persones, han sorgit un grup d’empreses que per un preu mòdic que ronda normalment els 15.000 euros prometen millorar la qualitat de vida dels malalts. Estic parlant de casos com la companyia americana Medra que a la seva web promet curar des de el síndrome de Down fins a lesions medul·lars, o sense anar tan lluny, la companyia alemanya Xcell-Center que diu tractar embolies, alzheimer, diabetis, esclerosi múltiple i fins i tot incontinència urinària. Exemples d’aquests n’hi ha molts, masses, tenint en compte que estem parlant de vides humanes.
Algú em pot dir on s’han quedat els escrúpols? Accions com aquestes fan que la venda d’objectes robats o la pirateria semblin jocs de pati d’escola. Per sort la comunitat mèdica mundial especialitzada en cèl·lules mare ja s’ha posat en marxa per intentar frenar aquests fraus que poden posar en perill la investigació i l’èxit de la curació a través d’aquestes cèl·lules. Des d’aquí esperem que ho aconsegueixin i d’aquí uns anys puguem millorar la nostra qualitat de vida gràcies a les seves investigacions. Això si, d’una forma legal i sense fraus.
Vanessa
Pel que estic escoltant avui, el programa va de Sants i per no trencar la línia, a DÓNA LLENGUA continuarem parlant de la Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, patrona de Catalunya.
Les corones poètiques o corones literàries dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, eren reculls de poesies originals que autors populars dedicaven a Montserrat per algun esdeveniment concret. En total se’n varen fer tres, als anys 1931, l’any 1223 i a l’any 1881.
El gran poeta de Montserrat, fou Jacint Verdaguer. Té molts poemes dedicats a Montserrat i, el més conegut de tots és el VIROLAI. El VIROLAI va ser publicat en el programa del certamen artístic i musical celebrat amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat al 1880.
El Virolai és un himne en homenatge a la Mare de Déu de Montserrat, que amb el pas del temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans. El VIROLAI va ser l’himne succedani al cantar dels Segadors.
- Jèssica, que ens podries recitar una estrofa d’aquest poema que dius, que ens estàs parlant i mai l’he sentit???
I tant, una estrofa no, us recitaré tot el poema, ja que mai l’has escoltat ara el sentiràs, escolteu:
EL VIROLAI
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos torons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
Deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és jesucrist. El Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
I és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Què us ha semblat, pels que mai l’havíeu escoltat????
No només hem de nombrar i hem de destacar a Santa Montserrat, perquè també hem de conèixer altres Sants. Demà dissabte és San Marc, i “per San Marc aigua als bassals”. I continuem religiosos perquè, “San Marc evangelista, maig a la vista”.
I per acabar amb el DÓNA LLENGUA d’avui, us llegiré una estrofa del poema “Cançó del mariner” de Jacint Verdaguer referent a Montserrat:
Lluny de ma pàtria bella,
en calma o en tempestat,
siau la meva estrella
Verge de Montserrat.
Jèssica
La setmana passada tots junts vam aprendre una mica més sobre la història i llegenda de Sant Jordi de la que avui encara tenim resaca. I el pròxim dilluns, 27 d’abril és el dia de la patrona de Catalunya: Nostra Senyora de Montserrat. En el Dona a l’imaginàrium d’avui us explicaré algunes de les moltíssimes llegendes que han succeït a Montserrat.
El seu nom prové de dues paraules: mont –muntanya- i serrat – cadena muntanyosa- a més de que per la forma dels seus cims sembla que hagi estat tallada amb una serra. Sabeu com es va crear aquesta serralada? No us deixeu enganyar per tots els que diuen que es tracta d’un conjunt de conglomerats de roca calcària i argiles, materials sedimentaris que vàren emergir a causa de la depressió dels terrenys circumdants, no; ni el seu preciós relleu es fruït de mil·lenis de canvi climàtic, no. En realitat, la supersposició de roques es va generar perquè un gegant anomenat Pare Su utilitzava aquesta muntanya per seure i apilonava grans penyes de rocam. I no sols això, quan el gegant tenia set, calmava la seva necessitat bevent aigua del riu Llobregat, el que provocava grans sequies i problemes als pagesos i habitants dels pobles propers. Però la muntanya no sols era habitada pel Pare Su, hi vivien altres gegants que van col·laborar en perfilar Montserrat, en Joanet dels Ventalls, un homenot molt calurós, que es ventava amb un aparell fet a la seva mida i d’aquí que el fort vent erosiones la pedra i li dongues una forma més arrodonida. I en Peret de les Matinades, déu n’hi do quin personatge, un gegant malhumorat sobretot de bon matí, que en aixecar-se, per demostrar el seu mal caràcter es dedicava a bufar i bufar ben fort, provocant grans tempestes de vent. És més, si mireu la serra des de Manresa potser podeu identificar en el seu relleu, encara, un gegant estirat.
Ara bé, la llegenda més coneguda per tots és la que explica la troballa de la Moreneta, la marededéu trobada a la Santa cova.
- Raquel, tots hem vist la moreneta, però com van trobar l’estàtua exactament, a on?
Conta la llegenda que un dissabte al vespre, l’any 880, uns pastorets van veure baixar del cel una llum molt brillant i a la vegada van sentir una melodia fantàstica. El dissabte següent, aquella visió i música es varen repetir. Així doncs, van cridar al rector d’Olesa, qui els acompanyà els 4 dissabtes següents i en constatà aquell miracle. Ho van donar a conèixer al bisbe de Manresa i, aquest, organitzà una anada. Van trobar una cova, la santa cova i a dins, la Santa imatge. El bisbe va proposar de dur la marededéu a Manresa i així ho vàren intentar, però la verge es va fer tan i tan pesada que al final no la van poder moure gaire més lluny d’on l’havien trobat. Era clar el desig de la Mare de déu de restar en aquell indret màgic. I van construir-li allà mateix la capella. Aquesta llegenda ha vinculat la muntanya a l’espiritualitat, el cert és que a part del Monastir, hi ha un bon grapat d’ermites i petites esglèsies abandonades.
- És curiós, no obstant, que una marededéu trobada a Catalunya fos negra, és potser el que més caracteritza la nostra santa, Saps perquè és així?
Doncs mira, gairebé tota la figura és daurada, excepte com tu has dit, per la pell de cara i mans, que té un color entre negre i castany. Això s’ha atribuït a les espelmes i làmpades que durant segles s’han encés als seus peus. És probable que aquest no fos el seu color original. Tot i això, està catalogada entre les verges negres, d’aquí que tot i ser la Mare de Déu, se l’anomeni “La Moreneta”. Cal també dir, que a Europa es veneren altres verges negres, com la verge de Guadalupe o la verge de la Peña de França, a Salamanca. A més, el nen que seu a la seva falda també té un color negre de pell.
- No podria ser degut al tipus de material emprat?
No, perquè està feta amb fusta d’àlber, que és blanca. I sabem que no és una representació de cap deesa forània o d’altres cultures per les seves característiques. Per exemple, es tracta d’una figura romànica. Vesteix una corona, al igual que el menut assegut a les seves cames i una túnica i un mantell daurat molt senzill. Un tret molt significatiu és el vel sobre el cap, per sota la corona, fet que ens revela que era una dona pura i verge.
I la nostra Montserrat també es coneix a molts altres indrets, els miracles atribuïts a aquesta verge van anar en augment de tal forma que els peregrins que es dirigien a Santiago de Compostela els vàren divulgar. A Itàlia hi ha més de 150 esglèsies i capelles dedicades a Montserrat i també n’hi ha a Mèxic, Xile i Perú. Fins i tot hi ha monestirs, pobles i muntanyes o illes a Amèrica que han heretat el seu nom.
Gegants, santes i miracles... Tota Montserrat és màgica i mística, he arribat a llegir que en aquest indret de Catalunya, la brúixola no marca el nord i que el dia 11 de cada mes es poden observar ovnis. Potser ara penseu que començo a anar-me’n de mare, però hi ha quelcom a Montserrat que revifa a qualsevol. Els guaridors o sanadors, així com persones malaltisses o dèbils, pujaven a la muntanya el 27 d’abril o el 8 de setembre –les seves dues festivitats - perquè aquesta muntanya té la virtut de fer recuperar la força i poder perduts.
- Això no pot ser per l’aire net?? Montserrat és com un pulmó al mig de Catalunya, està declarat com Parc natural des de 1987.
Podria ser, però jo m’inclino més a pensar que té màgia, doncs hi ha una història que ens ve dels temps dels trovadors i els relats artúrics que podria estar protagonitzada a casa nostra. Us sona la llegenda del Sant Graal? O Sant Grial com en diuen molts?
- Sí, no és la copa en la que Jesús va abocar el vi en el darrer sopar, amb els apòstols?
Aquesta és la versió més coneguda. Però hi ha altres llegendes que potser donen una mica més de sentit a aquest element sagrat i màgic. Josep d’Arimatea va recollir la sang que Jesús va vessar en la seva crucificció en una copa i aquest és el grial. Fugint dels romans es va dur la copa a Anglaterra on s’edificà el primer temple cristià. Altra llegenda que també us sonarà si heu llegit el llibre de Dan Brown, El codi Da Vinci, és la que explica que Jesús va tenir descendència. Maria Magdalena no era una prostituta sinó un dels seus apòstols i la dona que duria en el seu ventre els descendents de Crist, una estirp reial, el rei dels jueus. Per això lo de sang real-san graal. Les qualitats que li otorguen a aquest got sacre són: la invencibilitat, la força sobrenatural, força també psíquica i la curació. Així doncs, potser si el sant graal es troba entre les rocalles que el Pare Su emprava de seient els excursionistes poden sentir aquesta energia.
- Raquel, com arriba el sant grial d’Anglaterra fins Montserrat?
Sí, us he dit que el got va anar a Anglaterra, altra història diu que Pere el va dur a Roma i després a València, però que l’any 913 els moros el van fer peregrinar de nou fins arribar en perfecte estat a Montserrat. No sols això, l’alemany Wolfram von Eschenbach va escriure un poema èpic al segle XIII anomenat Parzival. L’autor va escriure sobre un dels cavallers que va formar part de la cort del rei Artur. Doncs bé, a Parzival es cita l’indret on resta el graal, un castell a Montsalvat. Alguns nazis van interpretar que Montsalvat era Montsegur a França però d’altres van creure que aquesta muntanya era Montserrat, doncs els càtars van dur el graal des de França fins Catalunya. És més, Parzival que també és conegut com Perseval era una clara indicació de que Montsalvat havia de ser Montserrat, fixeu-vos si dividim en sílabes el nom del cavaller: per – se – val, en català vol dir: per si es val. O sigui que el seu nom, el nom de l’heroi és un bateig català.
- Fer cas al que pensaven els nazis és una mica peliagut, no?
Certament, i no dic que en feu cas d’aquestes històries, els nazis interpretaven no sols poemes a la seva conveniència, sinó també la pròpia religió cristiana, però volia parlar-vos d’ells perquè fixeu-vos el poder d’atracció del graal i de la nostra terra que Himmler, mà dreta de Hitler i l’encarregat de la SS va venir acompanyat de 25 oficials de les SS a Montserrat per tal de trobar el tresor.
Concretament, tot va succeïr el 23 d’octubre de 1940 quan Hitler s’havia de trobar amb Franco. Himmler, tot i ser la seva mà dreta, va optar per no acompanyar-lo, havia urdit un pla per visitar Montserrat, cercar el grial i trobar-lo per endur-se’l aprofitant la visita del seu cap, Hitler, a Espanya.
- Perquè tenien tan d’interés en el sant graal els nazis?
Més que els nazis, qui era un ferm creient en certs objectes màgics era Himmler. Ell tenia una teoria, Jesucrist era ari i que l’esglèsia catòlica no ho volia reconèixer. El graal els interessava pels seus poders, els atorgaria l’immortaltat i la supremacia a ells i tot el seu imperi. En paraules del mateix Himmler: Jo em crec amb el deure d’obrar en el sentit del Totpoderós Creador: al combatre als jueus compleixo la tasca del Senyor”. A Montserrat el va rebre el monjo Andreu Ripol Noble que era l’únic que parlava alemany. Es veu que quan va parlar amb Ripol, el primer que va demanar Himmler va ser si tenia els textos de Parzival i a més es van fixar en el cant del Virolai, de mossèn Cinto Verdaguer, doncs un dels versos comença així: Mística font de l’aigua de vida...
Sí, sí, si prous arguments els faltava, mossèn Cinto Verdaguer els en va donar un més. Què podia ser la font de vida si no era el graal??
Així és com la nostra muntanya, Montserrat, feta per gegants, amagatall de santes verges, origen d’energia i vida ha estat, és i serà un símbol de Catalunya i un lloc màgic i espiritual per excel·lència!!
Raquel
I
Convocatòria de la cinquena edició del Premi per la Igualtat de les Corts Maria Àngels Rivas Ureña 2009: “Les Creadores”. El districte de les Corts ho convoca, l’objectiu és pormoure propostes culturals de les creadores i obrir nous horitzons culturals en femení en el marc de la igualtat entre homes i dones. Algunes temàtiques: drets de les dones, igualtat d’oportunitats, sensibilització de gènere o repensar els rols de gènere. Els originals es poden presentar fins el 26 d’abril per registre. Les bases del premi i més informació a: www.bcn.cat/lescorts o http://w3.bcn.es/fitxers/dona/premiigualtat200910.306.pdf
II
Ets dona i tens idees per millorar la teva posició en la ciutadania, la cultura, el temps i treball o en l’espai públic i vida quotidiana? Llavors no dubtis a fer les teves propostes al II Congrés de les Dones de Barcelona. L’objectiu d’aquesta iniciativa és aprofundir en els diferents cicles de la vida i la diversitat de procedències; considerar les dones com a subjectes socials i polítics, atendre les necessitats que tenim i malgrat els avenços socials encara no podem gaudir. La celebració del Congrés serà els dies 16 i 17 d’Octubre al Centre de Convencions Internacional de Barcelona amb el títol de Les dones com a agents de transformació de la ciutat. Ara és el moment de parlar. Per enviar les vostres propostes, experiències i veu, visiteu la web: www.bcn.cat/congresdones09
III
I aquest diumenge és l’últim per anar al Teatre Nacional de Catalunya i veure La nit més freda (veus a l’exili), una obra que comença després de la caiguda de la catalunya republicana fins l’exili. La seva directora, Teresa Vilardell, ha recollit el testimoni de quatre intel·lectuals: Joan Oliver, Carles Riba, Mercè Rodoreda i Antoni Rovira i Virgili per evocar els fets passats i la memòria d’un poble. La informació sobre la venda d’entrades i horaris la trobareu a la pàgina web del Teatre: www.tnc.cat o bé podeu trucar al telèfon: 93 306 57 00
IV
Avui a Dona un tomb em viatjat fins el Brasil, però tenim altres festes més properes però per alguns de nosaltres no tradicionals. És el cas de la cultura andalusa que ja ha tornat a Barcelona amb la seva Fira d’abril. Ha començat avui mateix i la podreu visitar fins el 3 de maig, aquest diumenge no, l’altre. La Fira d’abril s’ha instal·lat enguany al Parc del Fòrum i ha part de les típiques casetes on menjar el pescaito frito i altres plats tradicionals d’Andalusia, s’han organitzat actuacions musicals. Per a conèixer horaris i actuacions podeu visitar la pàgina web de Barcelona: www.bcn.es i visitar la seva agenda.
Pel que estic escoltant avui, el programa va de Sants i per no trencar la línia, a DÓNA LLENGUA continuarem parlant de la Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, patrona de Catalunya.
Les corones poètiques o corones literàries dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, eren reculls de poesies originals que autors populars dedicaven a Montserrat per algun esdeveniment concret. En total se’n varen fer tres, als anys 1931, l’any 1223 i a l’any 1881.
El gran poeta de Montserrat, fou Jacint Verdaguer. Té molts poemes dedicats a Montserrat i, el més conegut de tots és el VIROLAI. El VIROLAI va ser publicat en el programa del certamen artístic i musical celebrat amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat al 1880.
El Virolai és un himne en homenatge a la Mare de Déu de Montserrat, que amb el pas del temps ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans. El VIROLAI va ser l’himne succedani al cantar dels Segadors.
- Jèssica, que ens podries recitar una estrofa d’aquest poema que dius, que ens estàs parlant i mai l’he sentit???
I tant, una estrofa no, us recitaré tot el poema, ja que mai l’has escoltat ara el sentiràs, escolteu:
EL VIROLAI
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos torons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
Deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és jesucrist. El Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
I és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Què us ha semblat, pels que mai l’havíeu escoltat????
No només hem de nombrar i hem de destacar a Santa Montserrat, perquè també hem de conèixer altres Sants. Demà dissabte és San Marc, i “per San Marc aigua als bassals”. I continuem religiosos perquè, “San Marc evangelista, maig a la vista”.
I per acabar amb el DÓNA LLENGUA d’avui, us llegiré una estrofa del poema “Cançó del mariner” de Jacint Verdaguer referent a Montserrat:
Lluny de ma pàtria bella,
en calma o en tempestat,
siau la meva estrella
Verge de Montserrat.
Jèssica
La setmana passada tots junts vam aprendre una mica més sobre la història i llegenda de Sant Jordi de la que avui encara tenim resaca. I el pròxim dilluns, 27 d’abril és el dia de la patrona de Catalunya: Nostra Senyora de Montserrat. En el Dona a l’imaginàrium d’avui us explicaré algunes de les moltíssimes llegendes que han succeït a Montserrat.
El seu nom prové de dues paraules: mont –muntanya- i serrat – cadena muntanyosa- a més de que per la forma dels seus cims sembla que hagi estat tallada amb una serra. Sabeu com es va crear aquesta serralada? No us deixeu enganyar per tots els que diuen que es tracta d’un conjunt de conglomerats de roca calcària i argiles, materials sedimentaris que vàren emergir a causa de la depressió dels terrenys circumdants, no; ni el seu preciós relleu es fruït de mil·lenis de canvi climàtic, no. En realitat, la supersposició de roques es va generar perquè un gegant anomenat Pare Su utilitzava aquesta muntanya per seure i apilonava grans penyes de rocam. I no sols això, quan el gegant tenia set, calmava la seva necessitat bevent aigua del riu Llobregat, el que provocava grans sequies i problemes als pagesos i habitants dels pobles propers. Però la muntanya no sols era habitada pel Pare Su, hi vivien altres gegants que van col·laborar en perfilar Montserrat, en Joanet dels Ventalls, un homenot molt calurós, que es ventava amb un aparell fet a la seva mida i d’aquí que el fort vent erosiones la pedra i li dongues una forma més arrodonida. I en Peret de les Matinades, déu n’hi do quin personatge, un gegant malhumorat sobretot de bon matí, que en aixecar-se, per demostrar el seu mal caràcter es dedicava a bufar i bufar ben fort, provocant grans tempestes de vent. És més, si mireu la serra des de Manresa potser podeu identificar en el seu relleu, encara, un gegant estirat.
Ara bé, la llegenda més coneguda per tots és la que explica la troballa de la Moreneta, la marededéu trobada a la Santa cova.
- Raquel, tots hem vist la moreneta, però com van trobar l’estàtua exactament, a on?
Conta la llegenda que un dissabte al vespre, l’any 880, uns pastorets van veure baixar del cel una llum molt brillant i a la vegada van sentir una melodia fantàstica. El dissabte següent, aquella visió i música es varen repetir. Així doncs, van cridar al rector d’Olesa, qui els acompanyà els 4 dissabtes següents i en constatà aquell miracle. Ho van donar a conèixer al bisbe de Manresa i, aquest, organitzà una anada. Van trobar una cova, la santa cova i a dins, la Santa imatge. El bisbe va proposar de dur la marededéu a Manresa i així ho vàren intentar, però la verge es va fer tan i tan pesada que al final no la van poder moure gaire més lluny d’on l’havien trobat. Era clar el desig de la Mare de déu de restar en aquell indret màgic. I van construir-li allà mateix la capella. Aquesta llegenda ha vinculat la muntanya a l’espiritualitat, el cert és que a part del Monastir, hi ha un bon grapat d’ermites i petites esglèsies abandonades.
- És curiós, no obstant, que una marededéu trobada a Catalunya fos negra, és potser el que més caracteritza la nostra santa, Saps perquè és així?
Doncs mira, gairebé tota la figura és daurada, excepte com tu has dit, per la pell de cara i mans, que té un color entre negre i castany. Això s’ha atribuït a les espelmes i làmpades que durant segles s’han encés als seus peus. És probable que aquest no fos el seu color original. Tot i això, està catalogada entre les verges negres, d’aquí que tot i ser la Mare de Déu, se l’anomeni “La Moreneta”. Cal també dir, que a Europa es veneren altres verges negres, com la verge de Guadalupe o la verge de la Peña de França, a Salamanca. A més, el nen que seu a la seva falda també té un color negre de pell.
- No podria ser degut al tipus de material emprat?
No, perquè està feta amb fusta d’àlber, que és blanca. I sabem que no és una representació de cap deesa forània o d’altres cultures per les seves característiques. Per exemple, es tracta d’una figura romànica. Vesteix una corona, al igual que el menut assegut a les seves cames i una túnica i un mantell daurat molt senzill. Un tret molt significatiu és el vel sobre el cap, per sota la corona, fet que ens revela que era una dona pura i verge.
I la nostra Montserrat també es coneix a molts altres indrets, els miracles atribuïts a aquesta verge van anar en augment de tal forma que els peregrins que es dirigien a Santiago de Compostela els vàren divulgar. A Itàlia hi ha més de 150 esglèsies i capelles dedicades a Montserrat i també n’hi ha a Mèxic, Xile i Perú. Fins i tot hi ha monestirs, pobles i muntanyes o illes a Amèrica que han heretat el seu nom.
Gegants, santes i miracles... Tota Montserrat és màgica i mística, he arribat a llegir que en aquest indret de Catalunya, la brúixola no marca el nord i que el dia 11 de cada mes es poden observar ovnis. Potser ara penseu que començo a anar-me’n de mare, però hi ha quelcom a Montserrat que revifa a qualsevol. Els guaridors o sanadors, així com persones malaltisses o dèbils, pujaven a la muntanya el 27 d’abril o el 8 de setembre –les seves dues festivitats - perquè aquesta muntanya té la virtut de fer recuperar la força i poder perduts.
- Això no pot ser per l’aire net?? Montserrat és com un pulmó al mig de Catalunya, està declarat com Parc natural des de 1987.
Podria ser, però jo m’inclino més a pensar que té màgia, doncs hi ha una història que ens ve dels temps dels trovadors i els relats artúrics que podria estar protagonitzada a casa nostra. Us sona la llegenda del Sant Graal? O Sant Grial com en diuen molts?
- Sí, no és la copa en la que Jesús va abocar el vi en el darrer sopar, amb els apòstols?
Aquesta és la versió més coneguda. Però hi ha altres llegendes que potser donen una mica més de sentit a aquest element sagrat i màgic. Josep d’Arimatea va recollir la sang que Jesús va vessar en la seva crucificció en una copa i aquest és el grial. Fugint dels romans es va dur la copa a Anglaterra on s’edificà el primer temple cristià. Altra llegenda que també us sonarà si heu llegit el llibre de Dan Brown, El codi Da Vinci, és la que explica que Jesús va tenir descendència. Maria Magdalena no era una prostituta sinó un dels seus apòstols i la dona que duria en el seu ventre els descendents de Crist, una estirp reial, el rei dels jueus. Per això lo de sang real-san graal. Les qualitats que li otorguen a aquest got sacre són: la invencibilitat, la força sobrenatural, força també psíquica i la curació. Així doncs, potser si el sant graal es troba entre les rocalles que el Pare Su emprava de seient els excursionistes poden sentir aquesta energia.
- Raquel, com arriba el sant grial d’Anglaterra fins Montserrat?
Sí, us he dit que el got va anar a Anglaterra, altra història diu que Pere el va dur a Roma i després a València, però que l’any 913 els moros el van fer peregrinar de nou fins arribar en perfecte estat a Montserrat. No sols això, l’alemany Wolfram von Eschenbach va escriure un poema èpic al segle XIII anomenat Parzival. L’autor va escriure sobre un dels cavallers que va formar part de la cort del rei Artur. Doncs bé, a Parzival es cita l’indret on resta el graal, un castell a Montsalvat. Alguns nazis van interpretar que Montsalvat era Montsegur a França però d’altres van creure que aquesta muntanya era Montserrat, doncs els càtars van dur el graal des de França fins Catalunya. És més, Parzival que també és conegut com Perseval era una clara indicació de que Montsalvat havia de ser Montserrat, fixeu-vos si dividim en sílabes el nom del cavaller: per – se – val, en català vol dir: per si es val. O sigui que el seu nom, el nom de l’heroi és un bateig català.
- Fer cas al que pensaven els nazis és una mica peliagut, no?
Certament, i no dic que en feu cas d’aquestes històries, els nazis interpretaven no sols poemes a la seva conveniència, sinó també la pròpia religió cristiana, però volia parlar-vos d’ells perquè fixeu-vos el poder d’atracció del graal i de la nostra terra que Himmler, mà dreta de Hitler i l’encarregat de la SS va venir acompanyat de 25 oficials de les SS a Montserrat per tal de trobar el tresor.
Concretament, tot va succeïr el 23 d’octubre de 1940 quan Hitler s’havia de trobar amb Franco. Himmler, tot i ser la seva mà dreta, va optar per no acompanyar-lo, havia urdit un pla per visitar Montserrat, cercar el grial i trobar-lo per endur-se’l aprofitant la visita del seu cap, Hitler, a Espanya.
- Perquè tenien tan d’interés en el sant graal els nazis?
Més que els nazis, qui era un ferm creient en certs objectes màgics era Himmler. Ell tenia una teoria, Jesucrist era ari i que l’esglèsia catòlica no ho volia reconèixer. El graal els interessava pels seus poders, els atorgaria l’immortaltat i la supremacia a ells i tot el seu imperi. En paraules del mateix Himmler: Jo em crec amb el deure d’obrar en el sentit del Totpoderós Creador: al combatre als jueus compleixo la tasca del Senyor”. A Montserrat el va rebre el monjo Andreu Ripol Noble que era l’únic que parlava alemany. Es veu que quan va parlar amb Ripol, el primer que va demanar Himmler va ser si tenia els textos de Parzival i a més es van fixar en el cant del Virolai, de mossèn Cinto Verdaguer, doncs un dels versos comença així: Mística font de l’aigua de vida...
Sí, sí, si prous arguments els faltava, mossèn Cinto Verdaguer els en va donar un més. Què podia ser la font de vida si no era el graal??
Així és com la nostra muntanya, Montserrat, feta per gegants, amagatall de santes verges, origen d’energia i vida ha estat, és i serà un símbol de Catalunya i un lloc màgic i espiritual per excel·lència!!
Raquel
I.
Convocatòria de la cinquena edició del Premi per la Igualtat de les Corts Maria Àngels Rivas Ureña 2009: “Les Creadores”. El districte de les Corts ho convoca, l’objectiu és pormoure propostes culturals de les creadores i obrir nous horitzons culturals en femení en el marc de la igualtat entre homes i dones. Algunes temàtiques: drets de les dones, igualtat d’oportunitats, sensibilització de gènere o repensar els rols de gènere. Els originals es poden presentar fins el 26 d’abril per registre. Les bases del premi i més informació a: www.bcn.cat/lescorts o http://w3.bcn.es/fitxers/dona/premiigualtat200910.306.pdf
II.
Des d’ahir i fins aquest diumenge podeu visitar a la Fira de Barcelona, recinte de Montjuïc el Saló Internacional del Turisme a Catalunya d’aquest any. Hi seran presents més de 1500 expositors de més de 75 països. A més d’expositors s’ahn preparat activitats culturals, lúdiques i esportives així com concursos, sorteigos o degustacions de productes típics. Els tres salons acolliran diferents àrees com la destinada al turisme gai, al desert, senderisme i recorreguts alternatius i packs anticrisi. Ja no hi ha escusa per viatjar. Tota a informació sobre horari i preu de les entrades ho trobareu a la pàgina web: www.saloturisme.com
III.
I com que aquest any 2009 és també l’any de les fibres naturals, us convidem a visitar Exposalud, el saló dedicat a la salut i qualitat de vida. Que comença tot just demà i durarà fins el diumenge. Tindra lloc a la fira de Barcelona, al Palau de la Metal·lúrgia. I que hi podeu trobar? Més de 500 empreses dedicades a l’agricultura natural, a la dietètica, l’herboristeria i plantes medicinals. Hi haurà espais destinats a la cosmètica general i higiene, teràpies naturals, indumentaria i ifibres naturals entre altres. Qualsevol informació que necessiteu la trobareu a www.interalia.es ipodeu trucar al telèfon d’informació: 934161466
IV
Ets dona i tens idees per millorar la teva posició en la ciutadania, la cultura, el temps i treball o en l’espai públic i vida quotidiana? Llavors no dubtis a fer les teves propostes al II Congrés de les Dones de Barcelona. L’objectiu d’aquesta iniciativa és aprofundir en els diferents cicles de la vida i la diversitat de procedències; considerar les dones com a subjectes socials i polítics, atendre les necessitats que tenim i malgrat els avenços socials encara no podem gaudir. La celebració del Congrés serà els dies 16 i 17 d’Octubre al Centre de Convencions Internacional de Barcelona amb el títol de Les dones com a agents de transformació de la ciutat. Ara és el moment de parlar. Per enviar les vostres propostes, experiències i veu, visiteu la web: www.bcn.cat/congresdones09
Bona tarda, avui començaré preguntant-vos pels vostres hàbits alimentaris per introduir-vos a la temàtica de la que us vull parlar.
-Quants apats feu al dia?
-(respostes)
Jo recordo quan era petit que deien que l'ideal era 3 àpats al dia, el primer copiós, el segon no tant i el darrer lleuger. A mi em deien "desayuna como un rey, almuerza como un príncipe y cena como un mendigo", però ara a aquesta frase li hauríem de sumar 2 esglaons més de la piràmide jeràrquica medieval perque resulta que ara recomanen 5: el desdejú, l'esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar.
Jo no faig 5 apats al dia mai. En faig 3 ó 4 com a molt. Dos dels quals són amb primer plat, segon plat i postre. Tot i això, hi ha vegades que tinc la sensació de tenir gana i en contraposició amb el moment actual vaig recordar quan els meus avis m'explicaven sobre el racionament d'aliments durant el període de post guerra.
Com ja sabeu, El racionament era una acció de la dictadura destinada a controlar la distribució de les mercaderies, assignant a cada català una quantitat determinada dels articles que eren més escassos. Cada família tenia el seu talonari amb el que el cap de família podia aconseguir aliments.
Els aliments es podien aconseguir durant un determinat període de temps a uns certs establiments que estaven controlats per 'la Administración'. Els funcionaris que s'encarregaven d'aquest controls els deien "los de abastos" i quan arribaven als pobles, els camperols amagavens els sacs de llegums als sostres, els porcs cap a les muntanyes i, fins i tot, hi havia qui es va construir una paret doble per amagar la farina i el blat.
Tot i que sembli curiòs, al camp vivien millor, bé, menys pitjor, que a la ciutat ja que al camp era més fàcil l'autoabastiment.
Una aproximació de les quantitats repartides són les següents:
200 grams de sucre per família - Mig Kilo d'arroç - 1 cuartillo d'oli (1 cuartillo és una mesura castellana per a líquids. Equival a una mica més de mig litre) - 2 kg de patates. Amb això una família havia de passar períodes d'entre una setmana i un mes.
Això va propiciar l’aparició d'un mercat negre, l'anomenat estraperlo. A les grans ciutats, a les cantonades hi havia estraperlistes que es jugaven 15 dies de presó per tal d’aconseguir vendre quelcom al mercat negre. A molts portals es construien forns de pa clandestins per vendre el pa, i moltes dones fingien estar embaraçades per transportar l’aliment.
Com a molt, menjaven un plat al dia, un plat que havia de contenir el màxim possible de proteïnes i vitamines extrets de l'escàs rebost que et permetien tenir a casa.
Així que plats com el puchero, els guisats o l’escudella van tornar-se una necessitat per tal d’abastir a tota la família barrejant les sobres i les escasses possesions de diferents aliments. La patata era un dels aliments que més es repartia, juntament amb el blat i l'arròs.
Al sud de la península hi ha una gran varietat de plats actuals amb origens a la post guerra constituïts a base de patata, com per exemple, las papas en alcauciles que actualment és un plat a base de patates i carxofes. A la post guerra preparaven les patates i les amanien com si fos per a preparar-les amb carxofa, però com no hi havia carxofes no les hi afegien al plat. És similar a un plant anomenat papas en blanco que constava únicament de patates, sense res per amanir.
Les ciutats més afortunades tenien la sort de comptar amb una fàbrica de pasta, això propiciava plats com l’escudella on s’hi barrejava, junt amb la pasta, verdures com pèsols, patates, pastanaga, ceba, pebrot...
Si es tenia la sort de comptar amb un tros sòlid de carn, també s’hi afegia, però la carn, com a concepte de carn que tenim avui dia (bistec, entrecot, cuixa, costelles...) no freqüentava gaire els plats dels més desfavorits que s’havien de conformar amb els menuts. Els menuts són parts de l’animal com el fetge, el cor, els budells, el pulmons, les turmes...
- Algú s'aventura a deduir que sòn les turmes...?
Doncs les turmes són els testicles dels toros.
Per Nadal, si es podia, es menjava pollastre. Segons a quines cases Gall d’indi i les cases dels adinerats eren les úniques on es podia ensumar el pernil i el marisc.
El que s'utilitzava molt per a substituir la carn en els plats, eren les castanyes, i això d'utilitzar uns aliments que facin la funció d'uns altres també es feia bastant. Per exemple, el blat triturat feia moltes vegades de substitut per l'arròs, enlloc de pa de farina de blat es feia pa de farina de blat de moro i els boniatos feien de patates.
Les olles amb menjar a vegades es menjaven d'un dia per l'altre i, fins i tot, un tercer dia. Amb el que quedava el tercer dia feien aliments nous com son les mandonguilles o les croquetes.
De la farina dels cigrons barrejada amb aigua i sal es feia una massa que un cop treien del foc la deixaven refredar i la tallaven a tires. Es fregien les tires amb oli o mantega i teniem un plat anomenat panizas. Si aquest plat li afegien sucre, ja servia de postre i amb el que sobrava del talls de les panizas feien un altre plat. Amb la massa sobrant feien pilotetes i les amanien amb oli i vinagre i les menjaven com si fossin patates.
Del pa dur es feien picatostes per acompanyar els brous.
El més sorprenet que he trobat ha estat un plat que es deia arroz con piedras. Quan hi havia mala mar i la pesca del bacallà, un peix a l’abast d’una gran majoria per la seva fàcil conservació un cop salat, bullien l'arròs amb pedres del mar i just abans de servir-lo retiraven les pedres i així l'arròs tenia gust a mar, però la gent no sabia què era.
Peixos com la daurada, el bacallà o l’anguila, llavors eren peixos de baix cost i avui, el bacallà sobretot, és un dels més ben considerats.
Per beure, tan sols hi havia aigua i vi. El vi era una de les poques coses que no s'adulterava i en moltes ocasions condimentava aliments.
En molts casos també bevien 'una espècie de succedani de cafè' que feien amb les restes del cafè-cafè dels bars. El resultat era aigua negra.
Dani
A la secció d’avui del “DONA LLENGUA” continuem parlant de roses i llibres, perquè el 23 d’Abril “Sant Jordi arribarà i sortirà la cuca pel forat”.
També diuen que :
“Per Sant Jordi
vigila ton ordi;
si en veus una espiga ací,
altra espiga allà,
ves-te’n a casa
que prou ordi hi haurà.
El 23 d’Abril es pot deduir l’evolució que patirà l’ordi en els pròxims mesos, si ets bon professional, clar: “El bon pagès per Sant Jordi, ja sap el que farà l’ordi” , “L’ordi si per Sant Jordi és espigat, per Sant Joan és madurat”.
I que us sembla, si us recito ara un dels poemes preciosos referents a la Diada de Sant Jordi?? Doncs, escolteu:
“Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs dels món.”
Poema de Josep Maria de Segarra (1894-1961)
I per acabar amb un bon record de Sant Jordi, us enrecordeu quan al cole jugavau a classe a allò que deiem “Endevina, endevinalla, que porta el rei a la panxa??” Doncs habera si encerteu aquestes:
M’obro i tanco i guardo a dins
histories, consells i lliçons
hi ha qui em guarda amb molts bons fins
i qui em deixa pels racons
Què és??? (El llibre)
I per acabar un últim:
Tinc títol i no sóc noble
tinc marges I no sóc riu
sóc molt blanc I sóc molt negre
amb mi es plora I amb mi es riu.
Què és??? (el diari)
Molt bé, doncs fins aquí hem arribat amb la secció “DONA LLENGUA” parlant de Sant Jordi, llibres i roses.
Jèssica
El pròxim dijous Catalunya s’engalanarà de roses i llibres. Entre les banderes que onejaran a les balconades de les cases hi haurà la senyera catalana i un escut per tots coneguts: l’escut blanc amb una creu roja, el de Sant Jordi. Després de les pluges i la baixada de temperatura de la setmana santa, esperem que en aquesta diada el temps faci una treva, tot i que l’abril és el mes dels ruixats.
No sé companys si a vosaltres us passa, però a casa meva Sant Jordi sempre ha estat més festejat que el propi onze de setembre. No perquè Sant Jordi sigui el patró de Catalunya sino per l’aire que es respira als carrers, la massa de gent que es volca a passejar, les parades de joves venent flors per pagar-se el viatge de fi de curs, els autors de llibres escrivint més que altres dies fins i tot. Tot i ser un dia laboral, és festa.
Sant Jordi és el patró de Catalunya però també de molts altres països del món. Per a comprendre millor que conmemorem el dia 23 d’abril, hem parlat amb Míriam Fernández, historiadora i mestra, que ens explica algunes de les claus de la llegenda i també de la història.
M.F.
Sant Jordi és el patró de Catalunya i també ho és d’Aragò, de Portugal, d’Anglaterra, Rúsia, Grècia, Bulgària, Etiòpia, Lituània, Sèrbia i Polònia. És patró dels cavallers i, encara que menys sabut, dels Boy Scouts.
A casa nostra el vam adoptar com a patró a partir del segle XIII però ja era ben conegut des de la Batalla d’Alcoraz (Osca), l’any 1096. En aquest conflicte bèlic el rei Pere I, rei d’Aragò, va invocar Sant Jordi en el camp de batalla i Pere I i els cristians en vàren sortir victoriosos. En aquest moment es pren a Sant Jordi com a protector de la Corona d’Aragò i el rei el declarà patró de la cavalleria i de la noblesa catalana.
I jo em pregunto, perquè precisament invocà a Sant Jordi? Qui debia ser aquest personatge per ser cridat per un rei en temps de guerra? La paraula Jordi, aquest nom, significa el qui treballa la terra, llaurador o pagès. Així doncs, no seria més lògic apel·lar a un sant o heroi més lligat a la guerra, a la força o fins i tot al mateix Déu, jutge dels homes i les ànimes?
M.F.
Sant Jordi complia els requisits per ser invocat. Els orígens d’aquest personatge no els podem explicar com una veritat absoluta doncs com tothom sap s’hi barreja llegenda i història. Però es té creença que Jordi era fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia que havia estat destinat a Diòspolis, l’actual Lod, a Israel i allà es casà amb Policromia. De la seva unió neix Georgius, el nostre Jordi, al voltant de l’any 270. Jordi va crèixer i seguint els pasos del seu pare s’allistà a l’exèrcit romà. Als 30 anys el destinaren a Nicomèdia com a tribú, guàrdia personal de l’emperador Dioclecià.
Tot i ser tribú, el tribú era el cap d’un cos de tropes, quina va ser la seva escomesa heroica perquè arribés fins terra nostra?
M.F.
L’any 303, l’empreador romà Dioclecià ordenà una perseccució contra els cristians però Georgius es nega a actuar declarant-se cristià. Dioclecià va ordenar que el torturessin per traïdor. El seu càstig va ser la decapitació. Així doncs, Georgius es convertia no sols en soldat -i per tant reconegut pels cavallers i gent d’armes- sinó que era un màrtir cristià, un soldat de Déu que va respondre pel seu senyor. L’any 494 el Papa Gelasi I el santificà.
Realment aquesta història, per la majoria de nosaltres desconeguda, no te res a veure amb la nostra preciosa llegenda que diu així: Assolava els voltants de la vila de Montblanc, Tarragona, un drac ferotge i terrible. El seu alè pudent ho enverinava tot i matava a qui ho respirava. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li servís de presa no faria l’estrall a tort i a dret. Tot el veïnat va decidir de fer cada dia un sorteig. Un dia, va tocar-li a la filla dels reis ser la víctima. El rei no es negà, havia estat la sort. La donzella eixí de la ciutat i soleta s’encaminà cap al llac on residia la fera. Quan va èsser un xic més enllà de la muralla se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc amb armadura daurada. Havia vingut expressament per combatre la fera i salvar no solsament a la donzella, sinó a tota la vila de Montblanc. La fera va sortir i el cavaller, amb un bon cop de llança, el va malferir. Sant Jordi, que era el cavaller, lligà el monstre pel coll i li donà a la donzella perquè ella el portés a la ciutat, la fera seguí mansa i atemorida. Els vilatants van acabar de rematar aquell animal ferotge.
Es diu que el rei va voler casar la donzella amb el cavaller però aquest li va replicar dient que no la mereixia, i que la seva visita era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar la vila del monstre. Desapareguè misteriosament tal com havia vingut.
M.F.
La primera narració en la que otorguen al sant la mort del drac és a la recopilació de llegendes piatoses La Llegenda Àurea, escrita per Santiago de la Voràgine al segle XIII. Penseu que la llegenda va arribar des de l’orient fins l’occident al segle VII. El drac pot ser l’alegòria als musulmans o sarraïns morts en combat. Doncs el drac, en el simbolisme d’occident, és una fera salvatge, el dimoni, el Mal. En la iconografia cristiana els sants amb dracs morts als peus simbolitzen el triomf de la fe i dels regnes cristians sobre el diable.
No obstant tota la informació que Míriam ens està desvetllant avui i sense cap mena de dubte molt interessant, a casa nostra Sant Jordi s’ha convertit en un dia de reivindicació nacional i dels enamorats. Així com altres festivitats sí tenen a veure amb el cristianisme directament -com els nadals o la setmana santa-, a Sant Jordi regalem llibres i roses. Bé, els més moderns ja poden obtar pels llibres electrònics i per altres regals menys tradicionals. Però és un dia per les parelles.
F.M.
La festa tal com la coneixem avui dia, o el més semblant, la celebrem des del segle XV quan les Corts de Barcelona van establir al 1454 la festivitat al Principat. Ara bé, no es regalaven llibres. En un principi la noblesa barcelonina celebrava justes, torneigs i altres jocs d’armes al Born. És a dir, era una festa per l’aristocràcia de la ciutat comtal. Però en suprimir-se les institucions de govern català es va obrir al públic la capella de Sant Jordi i llavors la festa va esdevenir més popular.
Bé, així ja sabem com va ser que es va estendre a tot el poble la festivitat, però perquè regalem llibres i roses doncs? Finals de la llegenda en conec dos: un és el que us he explicat abans que la princesa va dur el drac a la vila de Montblanc i els vilatans van donar-li mort i l’altra, i això em fa pensar en el perquè de la rosa, és que va ser Sant Jordi qui va matar el drac amb la seva llança i de la sang vessada va sorgir un roser ple de roses vermelles. Encerto el perquè de la rosa?
M.F.
En realitat, regalar la rosa és una tradició arrelada. En aquestes celebracions de la noblesa, el dia de Sant Jordi, era costum regalar a les senyoretes que assistien a la funció religiosa, celebrada a Palau de la Generalitat, una rosa. A més, amb motiu de la primavera, es feia la Fira dels enamorats i regalar la rosa era el més comú.
I el llibre, com tots sabem és tracta d’una altra festivitat que degut a que es celebra el mateix dia, 23 d’abril, s’ha fusionat amb Sant Jordi, es tracta del dia del llibre arreu d’Espanya i que conmemora la mort de Cervantes. Aquesta celebració es va instaurar a l’estat espanyol durant la dictadura de Primo de Rivera i aquí va ser assimilada i durant la segona República va rebre embranzida com a reivindicació del llibre en català.
Així doncs, màrtirs cristians, roses d’enamorats, llibres com reivindicació nacional, tot ha generat que en un sol dia hi hagi un esclat als carrers de Catalunya d’amor, de celebració, de reivindicació i de festivitat. Agraïm a Míriam Fernández, historiadora, la seva aclaració sobre què conmemorem i com no, que ens hagi desvetllat alguns secrets de la nostra història.
Raquel i Míriam Fernández (historiadora)
Vivim en una societat d’estrés continu, de falta de temps i de transformació constant. En certs aspectes sembla que evolucionem a pasos de gegant i en canvi en d’altres anem cap enrera. Els adults volen ser joves, tot seguint uns cànons i valors de bellesa gairebé impossibles d’assolir i els menuts jugant a ser grans abans d’hora. Al 2004 la Sanitat Pública catalana va començar a administrar la píndola del dia següent de forma gratuïta. Això, que podria ser tot un avanç en la prevenció d’embarasos no desitjats, un mitja per ser més consicents de les nostres responsabilitats i cura resulta que per les més joves s’ha convertit en una eina per descuidar-se sexualment i una liberació de responsabilitats en tant que ja no necessiten parlar amb els pares sobre la seva vida. Diem això perquè entre l’any 2004 i el 2008 ja s’han distribuit prop de 578.000 píndoles, és a dir, 400 diàries aproximadament. I les majors consumidores tenen una edat compresa entre els 16 i 24. I el pitjor és que el 4,5% d’aquestes no tenia ni els 16 anys. I una quarta part en són reincidents, és a dir, la seva consumició no ha estat com a últim recurs per un accident, sinó com solució a actes més irresponsables. Aquí tots estem d’acord que és preciós estimar-se o tenir simplement relacions sexuals encara que no hi hagi amor, cadascú és lliure del seu cos, però quan l’edat de – no diré dones, sinó noies- que demanen la píndola de l’endemà és tan menor, ens hauríem de preguntar què està passant als nostres infants i adolescents. Potser no cal una sisena hora d’educació en ciutadania, potser la solució es troba a casa, en l’educació sexual des de la llar. I no cal que s’aseguin a escoltar el rollo dels pares sinó simplement saber donar la confiança als fills per parlar amb total normalitat. El millor és qe els pares comencin a deixar els tabús de banda des que tenen descendència. Una llar sense silencis és la millor educació. I en el cas de la sexualitat, no ha de ser diferent, ho reben per tots els canals: internet, televisió, cinema, carrer, no ens hem d’avergonyir de la nostra naturalesa.
Clar que més que educació sexual, hi ha certes persones i /o empreses que potser necessitarien amb urgència un màster en educació de gènere. Ens referim a l’empresa AXE, la dels desodorants per home. Si no era suficient la publicitat ultratjant en vers la dona, aquells anuncis on un home s’envolta de deu noies mig despullades, on es ruixa de desodorant per “marcar-nos el camí”, ara a sobre entren al món dels videojocs. I quins videojocs!! A l’Argentina, tres diutades han denunciat l’empresa angloholandesa Uniliver, productora dels anuncis d’AXE per haver creat un videojoc on propinar “garrotazos” a les dones és l’objectiu. El videojoc basta en la prehistòria s’anomena “Garrotzao del amor”, mostra els homes com prehistòrics i amb poder sobre les dones i es tracta de colpejar el màxim de dones en 50 segons. Potser, caldria començar a lluitar contra aquests actes masclistes d’arrel, per no haver de patir després conseqüències més desagradables. I som nosaltres i ara, en aquesta societat d’evolució i canvi, on podem dir la nostra i moure’ns per millorar el nostre voltant i els nostres menuts i adolscents. Educació sexual i educació de gènere ens calen a cullerades. Jutgin vostés.
Raquel
Entrevistem l'Helena O'Callaghan, Directora i creadora de la primera agenda literària de Barcelona, de distribució gratuïta: Literata.
La podeu trobar a les llibreries i als centres cívics, artístics, etc.
Recomanacions per St. Jordi:
Recomanacions pel més petits:
Hi ha una gran quantitat de llibres meravellosos plens de sorpreses desplegables, unes il·lustracions fantàstiques unes edicions molt acurades, pensades pels més petits i pels no tant petits.... per que a qui no li agrada un bon conte?
1ª recomanació, un llibre per lectors a partir de 6 anys “Els viatges de l’Olga” escrit per en Paul Maar i il·lustrat per l’Eva Muggenthaler. Un llibre fantàstic sobre el coratge i el dret de ser un mateix.
Paul Maar molt conegut, premi especial de Literatura Alemanya per a joves pel conjunt de la seva obra. Esta escrit en vers, però no us espanteu, son com rodolins divertits.
2ª recomanació L’editorial Combel ha editat col·lecció de llibres que combinen història de l'art amb imatges, pop-ups espectaculars i plens d’activitats divertides per descobrir el món de l'art i les obres i els artistes més reconeguts de tots els temps. La Monna Lisa i Alexander Calder, ara a l'abast dels menuts!
Us vull recomanar també una llibreria i una llibretera: La llibreria és diu Casa Anita al cor del barri de Gràcia , està especialitzada en llibres per infants i joves. Allà trobareu a l’Oblit que us podrà ajudar a triar el millor llibre pels vostres nens.
Recomanacions per adolescents + signatures Sant Jordi
Per adolescents us recomano a una autora que escriu també per adults: Gemma Lienas.
Es l’autora dels llibres i diaris de la Carlota. Una noia d’uns 14 anys amb una colla d’amics amb els qui viu moltes aventures, mentre comença a viure l’etapa de l’adolescència.
La Carlota és la prota de diferents diaris, el diari lila de la Carlota, el diari vermell, Així es la vida Carlota, i de llibres de misteri com La Carlota i el misteri del canari robat
Son novel·les divertides, àgils, gens avorrides que connecten molt be amb els joves, porta nosequantes edicions, ha venut moltissim, però son llibres amb un punt de reflexió. Escrites des de una perspectiva feminista. (Com activa feminista és la autora).
Perquè us feu una idea el diari lila d’aquesta Carlota de la que parlem ens fa reflexionar sobre el paper de la dona en el mon actual a traves d’un joc que li proposa la seva avia d’observar el mon amb unes ulleres liles i com va veien situacions injustes o discriminatòries.
A la Gemma Lienas la trobareu tot el dia signant les seves obres:
11 12 Fnac Triangle 12 13 Catalonia 13 14 ona 17 18 Abacus R. Catalunya 18 a 19 Corte Ingles Francesc Macia 19 20 Corte Ingles Diagonal
Recomanacions per adults (narrativa)
I entrem en el món adult:
Per començar un novelon: és diu Olor de Còlonia i està editat per edicions de 1984.
Històries d’odis, d’amors difícils, de desitjos de llibertat ...La vida d’una petita colònia tèxtil a la Catalunya dels anys 50. Uns protagonistes que em fan pensar en la Colometa de la Rodoreda. Bona literatura i molt entretinguda.
Anècdota: És la primera novel·la publicada de la Sílvia Alcantara, i ho ha fet als 65 anys. Des de aquí la felicitem i li donem l’enhorabona.
Us agraden les nissagues? Si és així us recomano una altra bona novel·la, L’inici del capvespre de Júlia Costa publicat per l’editorial Meteora.
Ens narra la nissaga dels Baltà, Tot un mosaic de personatges molt propers a nosaltres que reflecteixen els èxits i els fracassos de la societat catalana dels últims cinquanta anys.
Recomanacions per adults (poesia)
Us porto també dos bons llibres de poesia per fer-vos companyia de la bona.
En primer lloc un llibre amb un títol preciós: Misteriosament feliç, un dels últims llibres de poemes d’en Joan Margarit, premi nacional de poesia 2008. Autor de llibres tan commovedors com Joana i Casa de Misericordia.
En Joan Margarit, és un home savi, dels que han sabut transformar el dolor en saviesa, un alquimista...fa ja temps va morir la seva filla Joana, fruit d’aquell dolor va escriure un dels poemaris més propers i que mes companyia poden fer en el dolor causat per les pèrdues. El llibre se’n diu com la seva filla, Joana .
Ell es poeta que entén la poesia com una Casa de Misericòrdia a on aixoplugar-se de la intempèrie. A on trobar repòs. Poesia fàcil d’entendre, per a tothom ( és dels poetes que més ven).
Signatures: 11 a 12 La Central 12 a 13 Proa espais 13 a 14 Llibreria Bertrand
Segona recomanació. Playstation de Cristina Peri Rossi un poemari basat en la seva experiència i la seva vida.
Llibre que ens arriba amb premi, el premi Internacional Loewe de poesia. Amb 21 edicons es la priemra vegada que el guanya una dona.
Cristina Peri Rossi, Feminista, exilada, escriptora de contes, de novel.les, etc...
També va ser capaç de donar-li la volta a una situació dolorosa: el va escriure recuperant-se d’un atropello quan arribava a casa seva.
Signarà a la llibreria Pròleg a partir de les 17 h
Recomanacions per adults (assaig/viatges)
Canviem d’àmbit?
Voleu anar fins al cor de la Cuba autentica dels mojitos però lluny de les platges i dels hotels tipus “tot inclòs”?
Llavors us heu de regalar Los milagros de Cuba de Ramon Chao. Ilustraciones color de Wozniak. CD Antoine Chao de l’Editorial Icaria
Amb ell podreu descobrir l’acollidora Havana Vella. Un relat meravellós amb CD inclòs
Voleu més informació?? La trobareu a www.literata.cat
(podeu demanar l'audio de l'entrevista al correu lydia.freixes@gmail.com)
Entrevista a Sandra Canudas, fundadora de www.consultoriaviajes.com i autora de: Manual para viajeras i Manual d'una volta al món.
Sempre t’ha agradat viatjar?
I com et planteges un dia fer la volta al món?
Amb quina edat, moment vital?
Què en pensen a casa teva? I els amics? La parella?
Quan temps trigues a planejar el viatge?
I quan temps passes en total amb la motxilla a l’esquena?
Ara que parlem del teu equipatge, què no hi ha de faltar mai i en canvi què has descobert que és totalment prescindible?
Quant hauria de pesar la motxilla “IDEAL”?
I quins països travesses, per exemple?
I quan tornes, et poses a escriure per compartir el teu aprenentatge amb les dones que volen viatjar, i publiques Manual para viajeras, i a més crees la Consultoria de Viatges... Existia una iniciativa així abans?
Què és allò que més t’agrada i el que menys de treballar pel teu compte?
En el teu llibre comentes que t’has trobat més dones soles viatjant que no pas homes, que me’n dius ara des del teu punt de vista de consultora, qui viatja més a Espanya, homes o dones?
Les dones espanyoles, són tan aventureres com qualsevol altra nacionalitat?
Si no és el cas, què les atura i com les podríem animar a explorar món?
Per exemple, quants diners fan falta per donar la volta al món?
I quant de temps? I si només disposen d’un mes o dos, per començar, on les enviaríem?
A Roma, fes com els romans? O com es sol dir en castellà “donde fueres, haz lo que vieres”?
I què és el més exòtic que pot implicar això, per exemple?
Dona previnguda, val per dues o per deu?
Quina és la situació més difícil en què t’has vist involucrada?
On s’ha d’anar amb més ull? Hi tornaries igualment?
Quin seria el teu consell per dones que vulguin visitar països de més risc, com ara Mèxic, Brasil, Perú, Pakistán, Sudáfrica o Kenya?
Quin és el paper de les dones en d’altres societats, com ara als països musulmans extremistes?
I com et comportes tu, com ho vius?
Entre els diferents consells que dones en el Manual para Viajeras he descobert que de vegades pot ser útil lluir una aliança de casada o inventar-se un marit, en quins països per exemple?
I si la Sandra Canudas tingués una parella realment algun dia, seguiria viatjant sola o ja no?
Amb quin continent et quedes? Per què ? I amb quin país?
On és més feliç la gent, en general? Per què ho creus així?
El plat més estrambòtic que has tastat.
On s’amaguen els homes més atractius del planeta? I les dones més belles?
La música que has descobert viatjant i que més t’ha agradat?
Et queda algun país per visitar?
Per quan el proper viatge?
A QUI HI ESTIGUI INTERESSAT, DEMANAR AUDIO VIA EMAIL A:
lydia.freixes@gmail.com
Fa un parell de setmanes vam endinsar-nos en el món de la moda, el que no vam dir és que alló que vestim diu molt de nosaltres. Avui dia existeixen nous termes per parlar d’aquests llenguatges no verbals: la kinesia, que estudia els gestos i moviments corporals; la proxèmia que estudia l’espai físic que es genera entre interlocutors i la paralingüística que estudia altres elements de la comunicació com el to de veu, la velocitat amb que parlem, la intensitat…
I per això, avui ens fixem en com ha canviat i s’adapta el nostre llenguatge corporal. Tots entenem avui dia que si una persona es posa els auriculars, es creua de braços o ens gira l’esquena és que no vol parlar amb nosaltres, talla la comunicació, però… quins llenguatges no verbals empraven el segle passat? Doncs a Dona per Molt! hem trobat un molt curiós: els ventalls!!!! Es té constància que aquest gran invent ja era emprat per egipcis, però a Espanya es va fer popular entre les dones de totes les condicions els segles (17 i 18) XVII i XVIII. És més, no s’utilitzava sols per donar-se aire, com actualment sinó que era un utensili d’elegància, coqueteria i… un mitjà de comunicació.
Ara els homes diuen que som complicades, però atenció als detalls de com utilitzar un ventall, perquè el mètode per parlar és molt més súbtil que actualment. Per exemple, quan una senyoreta i un noi es trobaven a un espai públic i la senyoreta es sentia atreta per ell que feia? Tocava amb el dit la part alta del ventall, el que significava que volia entaular conversa. Si encara volia anar més enllà, tancava el ventall i es tocava l’ull dret per preguntar “quan et podré veure?”
El joc havia de ser súbtil i graciós perquè no es fes evident a la resta de persones. I a la vegada, el noi havia de ser una mica hàbil per saber llegir, perquè imagineu que no ha entés res fins ara… malament.
Si la cosa anava bé i hi havia l’oportunitat de parlar i la història de coqueteig anava més enllà, sempre poden passar dues coses: o t’enamores o prefereixes separar-te de la persona i oblidar. Doncs bé, per totes les persones que fins ara creien que era el noi qui es declarava, NO, les noies també ho feiem, gràcies a l’ús del ventall. Per dir-li algú que s’ha guanyat el teu amor, per cridar ben fort un T’ESTIMO hauríeu de colocar el ventall prop del cor, si l’entregues tancat és la pregunta directe: “M’estimes?”. I el consentiment perquè el noi li fes el petó era presionar suaument el ventall sobre els llavis. Això pels més tímids i indecisos. Noies, sabem que està bé fer-se de pregar una mica, però a vegades cal un petit senyal.
Però, també podia passar que el noi no fos correspost. Ara ens passa sovint que quan diem NO, I ÉS NO, sembla que per una orella els entra i per l’altre surt. No crec que el truc del ventall ens soluciones res avui dia, però bé, és curiós. Veieu, si la noia sostenia el ventall a l’orella esquerra, estava cridant: “vull que em deixis en pau”, encara més claret?? Llençar-lo o subjectar-lo amb les dues mans obert és sinònim a dir OVLIDA’M o t’odio. Potser no cal arribar a aquest extrem, però si avui dia diem “serem bons amics” queda prou clara la nostra manca d’interés pel noi en qüestió, i abans era tan senzill com deixar el ventall penjant o baixar-lo per dir que “no hi ha res a fer.”
Moliére el denominava Biombo de pudor perquè deia que era el complement femení perfecte per ocultar les emocions. Després de tots els senyals que em vist, no crec que amagués tant les emocions.
Ja veieu, si sou d’aquelles persones poc expressives, de poca gestualitat o masa inquietes i nervioses i per tant el vostre cos no para, us donem uns consells:
Penseu que jugar amb els cabells és una mostra d’inseguretat i desconfiança en un mateix, que creuar les cames i balancejar-ne una mostra avorriment. Si creueu els braços a l’alçada de pit esteu en una actitud defensiva i la gent probablement defugi entaular converça amb vosaltres. Si us toqueu el nas vol dir que esteu dubtant o esteu dient una mentira, no us delateu a vosaltres mateixos!!!
El millor és caminar erguit, com deien les iaies i mares, no perquè la postura sigui maca o elegante sinóp erquè això és símbol de confiança en un mateix i seguretat. Inclineu el cos una mica cap endevant amb les persones que parleu, mireu als ulls sense por, i no creueu els braços, és la postura que denota que esteu atents i interessants en el que us estan explicant. Si mostreu la palma de la mà cap amunt i oberta és que sou sincers. I aturar-se amb les mans a la cintura o cadera és símbol de tenir bona predisposició per fer alguna cosa.
Hi ha mil recomanacions posturals i gestuals per les primeres trobades, però jo només us en vull fer una: sigueu vosaltres mateixos, relaxeu-vos, estigueu actius amb altres persones i sense por. El millor de tot és: sentir-se còmode i el cos, ja parlarà per ell mateix!!!
Raquel
“A l’Abril aigües mil”
Que em podeu dir de l’arriba d’aquest mes?
Vam acabar el març guardant tota la roba d’hivern, jaquetes, jerseis de llana, abrics,bufandes, i no vull continuar més perquè de només pensar-ho em puja una calor pel tot el cos ... i vam treure la roba de Primavera.
Però ara que??? Anem cap enrere. L’Abril és un mes mogudet. Els dies d’autèntica primavera es barregen amb altres de caràcter hivernal, dies clars i solellats alternen amb altres de ruixats i tempestes marcades pel fred i per les nits gelades. Per tant, tornem a agafar les jaquetes, el paraigües i les botes d’aigua i apa a saltar als bassals. Per això diem “No t’embarquis per l’Abril si no vols estar en perill” o “L’Abril mullat fa crèixer l’herba per el ramat”.
Els camperols en aquest mes estan ben contents, perquè aquestes pluges afavoreixen el creixement dels cultius i, per això, es diu “Per l’Abril cada gota val pel mil i el blat s’estira com un fil”.
Però també a l’Abril poden haver dies bons, i diem el refrany “Rient i plorant l’Abril va passant”.
I sobretot no ens confiem i tornem com al març, “No donis l’hivern per passat fins que l’Abril no s’hagi acabat”.
I una pregunta us vull fer, em podríeu dir quin dia és avui?
- 3 d'abril
Doncs, mira quina casualitat, perquè “Al 3 d’Abril el cucut ha de venir”.
I que vol dir això? Aquest refrany es refereix a l’aparició del cucut, que anuncia l’arribada de la Primavera amb el seu ritme, que ara si, que fa el cucut? Cu-cú,cu-cú,cu-cú ... entre el fullatge dels arbres. El cucut és un ocell que mai fa els seus nius, sinó que ell posa l’ou en un niu aliè i un altre ocell, al seu fill cria.
I per finalitzar amb aquest refrany deixem per avui “el mes d’Abril, amb fama de ruin: al principi, al mig o al fin”.
Jèssica
Avui al Dona Novetat vull parlar d’un tema que tot i que no es relaciona estrictament amb la Dona, em va cridar molt l’atenció quan ho vaig descobrir. Parlarem del cervell i tota l’activitat que porta a terme, que és més de la que ens pensem.
Alguna vegada us ha passat que al mig d’una classe o d’una reunió de cop i volta us heu trobat pensant en una altra cosa, com en un món a part? És a dir desconnectades totalment del que passava al vostre voltant?
Aquestes desconnexions, perquè són literalment desconnexions (ara veurem perquè), són fruit de l’avorriment o del poc interès que ens desperta el tema que s’està tractant. Però a què es dedica el cervell quan desconnecta?
Molta gent es pensa que el cervell només treballa al 100% quan estem concentrats, i per tant conscients del seu ús, i que llavors es queda en un estat d’stand by esperant a que el tornem a necessitar. Però la ciència ha demostrat que no és així.
Deia abans que quan “estem a la lluna de València” o “mirant les musaranyes” realment el que fem es desconnectar. De fet el que fem es desconnectar una part del cervell per connectar-ne una altra. Desconnectem la part que utilitzem per raonar, escoltar i comprendre, per connectar una part inconscient que porta a terme diverses tasques.
- Per una banda selecciona els records de vivències passades i els ordena i classifica seguint criteris totalment personals.
- Per l’altra, especula sobre el futur, per això alguns neurocientifics anomenen a aquesta zona del cervell: dinamo neural de la fantasia.
MARCUS RAICHLE, neurocientífic de la Universitat de Washington ho ha definit com “una espècie de joc del solitari intern que el cervell encén quan no està ocupat, i que aparta a un costat quan se’l crida per fer alguna cosa diferent”
I quan s’ha descobert tot això?
La primera vegada que un científic va percebre que el cervell tenia activitat pròpia va ser l’any 1953.
LOUIS SOKOLOFF, un metge investigador de la Universitat de Pensilvània, intentava esbrinar quanta energia consumeix el cervell durant el pensament intens. Per descobrir-ho va fer una prova: va estirar a un universitari de 20 anys en una llitera i li va posar electrons al cap. Durant 60 minuts el voluntari va estar resolent problemes aritmètics mentre l’investigador monitoritzava les seves ones cerebrals i comprovava els nivells d’oxigen i diòxid de carboni a la sang. SOKOLOFF esperava que el cervell del seu voluntari necessités mes oxigen mentre resolia problemes, però què va passar? Es va adonar que el cervell consumia el mateix quan l’estudiant contestava les preguntes, per tant tenia el cervell actiu al 100%, i quan reposava amb els ulls tancats.
Aquest estudi es va quedar aquí, no se li va donar més importància. SOKOLOFF simplement va pensar que la seva hipòtesi de que el cervell consumia més oxigen quan estava actiu, era errònia. No va ser fins la dècada de 1980 que els investigadors van començar a percebre que el cervell podria estar duent a terme tasques importants mentre es posa en punt mort. Com va ser això?
En aquella època es treballava amb un escàner cerebral anomenat PET. S’injectava glucosa radiactiva al voluntari i veient il·luminats els punts on s’acumulava aquesta glucosa, els investigadors podien observar els treballs interns de la ment.
Va ser en aquestes proves quan RAICHLE, el neurocientífic de la Universitat de Washington del que hem parlat abans, es va adonar que passava alguna cosa estranya: algunes zones s’il·luminaven durant el descans, en canvi s’apagaven quan la persona començava a fer un exercici.
A partir d’aquí es va començar a incidir en el tema i fins avui, que entre d’altres coses ha ajudat a investigar i entendre què passa al cervell quan dormim i perquè és tan important descansar bé.
Es veu que aquesta xarxa del cervell que s’activa quan ens relaxem, també funciona durant les primeres fases del son, en canvi s’atura quan entrem a la fase REM, el moment de màxim descans.
I és que dormir bé és més important del que ens pensem.
EST_REM (36”)
“Quan dormim és com si baixem els graons d’una escala: primer ve el son superficial, després ve el son profund i després una fase de son que es diu REM, R-E-M, que és on descansa realment el cervell. En el son profund és on reparem la nostra part física i a la fase, al graó, de REM és on reparem la nostra part intel·lectual. Aleshores què passa. Hi ha gent que es posa a dormir, pot dormir seguit tota la nit però no profunditza en el seu son. És a dir, no arriba al son profund i és quan es lleva l’endemà al dematí i diu ostres he dormit les 7, 8 hores que dormo sempre però avui no em sento descansat”
Ara escoltàvem a EDUARD ESTIVILL, conegut com el doctor del son, que recalcava sobretot que el més important no és quantes hores dormim, sinó si les dormim bé. Perquè? doncs perquè quan dormim es quan el cos es relaxa, el cervell posa les coses en ordre i això ens ajuda a carregar les piles per a la jornada següent, de fet el Doctor Estivill descriu l’activitat al cervell durant l’estona de son com una fàbrica:
EST_FABRICA (13”)
“La son és la fàbrica del nostre dia. Durant la nit és com si el nostre cervell estigués, i de fet ho està, treballant, restituint, restaurant tot el que necessitem per estar bé durant el dia. És una fàbrica en constant moviment”
Però perquè el cervell pugui actuar com una fàbrica regeneradora s’ha d’activar aquesta xarxa alternativa que es connecta quan ens relaxem i deixem de preocupar-nos. De fet la majoria de la gent, no descansa bé perquè s’emporta els problemes al llit, llavors comença a donar-li voltes i voltes als problemes i no deixa desactivar la part conscient. Com podem solucionar aquest problema? El doctor ESTIVILL ens dona una pista:
EST_PROBLEMA (24”)
“Primer de tot, quan un té un problema important, ha de fer una llista amb aquest problema, simplement pensar les possibilitats de solucionar-ho i si no pot més intentar aparcar-ho, en el sentit de no pensar amb ell almenys 2, 3 hores abans d’anar a dormir. Això que fa molta gent que es porta una llibreteta a la tauleta de nit i va apuntant coses, això és terrible!! Perquè l’únic que fa és mantenir aquesta tensió, aquesta ansietat sobre el problema”
Així doncs ja ho sabeu, un parell d’hores abans d’anar a dormir és el moment d’apagar la part conscient del cervell, seure al sofà, encendre la tv i deixar que el cervell faci la seva feina. Això ens ajudarà a dormir relaxats i descansar bé.
Si insisteixo tant en la importància de descansar bé és perquè el fet d’aprofitar les hores de son, no només ens restaura física i psicològicament, com ha dit el doctor. Sinó que descansar bé aporta altres beneficis que ens ajudaran a mantenir una vida saludable:
- En primer lloc ens ajuda a mantenir la MEMÒRIA. Segons una investigació del INSTITUT DE NEUROCIÈNCIES D’AMSTERDAM interrompre el son en la seva fase més profunda produeix un empitjorament de la memòria.
- La son i el descans són també el millor antibiòtic natural per evitar refredats. Segons un estudi d’una universitat de Pensilvania, les persones que dormen menys de 7 hores tenen 3 vegades més risc de refredar-se que les persones que descansen al menys 8 hores.
- Ens ajuda a mantenir les artèries en bon estat. Un estudi de la UNIVERSITAT DE CHICAGO ha quantificat que el benefici que s’obté dormint i descansant bé és similar al que s’obté al mantenir la pressió arterial correcte.
- El son també ajuda a regular la pressió sanguínia. Les persones que dormen malament tenen una pressió arterial mig punt més alt que els que gaudeixen d’un son reparador.
- Abans ens deia el doctor ESTIVILL que a la fase REM és quan el cos es restaura psicològicament. Doncs bé si durant aquesta fase no descansem bé augmenta el risc que patim alguna malaltia neuronal com l’Alzheimer, la depressió...
Així doncs a partir d’ara que no ens sàpiga greu desconnectar mentre els altres parlen i tancar-nos en el nostre propi món durant uns instants, perquè és en aquests moments en els que el nostre cervell posa ordre al nostre cap i pensaments, i aquest ordre ens ajudarà després a descansar com cal quan anem a dormir. I tampoc ens sàpiga greu dormir les hores que necessitem perquè ara ja sabem que dormir com cal ens ajudarà a estar més actius i rendir millor l’endemà.
EST_CITA (5”)
“Dormir no és perdre el temps, dormir és garantia d’una bona qualitat de vida”
Vanessa
Avui cuinarem un símbol. Com es fa això?? Agafeu llapis o boli, el que tingueu més a mà i paper.
Llestos???
Començo citant els instruments de cuina que necessitareu:
- Motlle de 20cm de diàmetre
- Un sedàs
- Dos bol amples
- Batedora si teniu elèctrica perfecte, sinó a mà
- Dues cassola per dur al foc
- Un ganivet per trossejar xocolata
- Culleres de fusta per remenar
- Davantal
Ingredients que en necessitareu per 6 persones
Primer de tot farem un pa de pessic amb:
- 100gr de farina
- 100gr de sucre
- 3 ous
Aquest pa de pessic el farcirem amb dos farcits:
El més senzill:
- 100gr de confitura de maduixa o de taronja
I l’altre, trufa cuita amb:
- 200gr de cobertura de xocolata
- 200cl de nata líquida
I per arrodonir-ho tot, farem un almíbar amb:
- 100gr de sucre en gra
- 100cl d’aigua
Ara, el més important i imprescindible per transformar aquest pastís en un símbol:
- plomes, de colors vius
- pollets
Preparació:
Comencem per fer deixar el motlle llest, untant mantega i enfarinant-lo, perquè després la massa no s’ens enganxi.
Apart, passem la farina pel sedàs i la reservem. Agafeu un dels bols que teniu preparats i muntem els ous amb el sucre. Quan estiguin ben muntats, la textura serà la d’una crema lleguera, anem incorporant la farina a poc a poc sense deixar de remenar, fins obtenir una massa homogènia.
Col·loquem la massa al motlle i la introduim al forn 20 minuts a 180ºC.
Fins aquí fácil.
Segon pas, l’almíbar: Agafem una de les cassoletes pel foc i coem aigua i sucre a parts iguals i ho reservem.
Va que la cosa es complica, o millor dit, es posa divertida. Anem a fer una trufa cuita i no val menjar-se-la mentres es fa!!!!
Posem nata líquida en el altre cassó pel foc. Quan gairebé bulli, incorporar la cobertura de xocolata talladeta petita perquè fongui. Remenar bé amb la cullereta de fusta fins obtenir una crema homogènia. Deixar-la a la nevera 12 hores perquè la trufa agafi consistència.
Ara que ja tenim totes les parts fetes, anem a muntar el símbol!!!
Agafeu el pa de pessic ja refredat a temperatura ambient i talleu-lo horitzontalment, com si volguessiu fer pisos, talleu dos rebanades per obtenir tres pisos com si fos un sándwich. Deixem la base de pessic i l’untem amb almíbar i a sobre la trufa, posem una altra llesca de pa de pessic i tornem a untar amb l’almíbar i aquest cop farcim amb confitura, posem la tapa de pa de pessic i cobrim tot el pastís, la part damunt i els costats amb la trufa restant.
I ara bé el moment, quan ja sigui fred de posar-ho tants ous de xocolata, pollets i plomes com volgueu!!!
Un cop el nostre símbol està muntat i té forma, oi que ja sabeu de què us parlava?? De la mona clar!!!! He de dir que quan cercant receptes no he trobat cap d’igual. Podeu farcir amb nata, amb crema, sols amb trufa, sense farcir… És estrany que una tradición com la Pasqua tingui tantes varietats oi?? Doncs si no us agrada el dolç, poder preferirieu fer la mona original de Catalunya, la que es coïa entre els anys 1600 i 1700 a les masies. Era un pa amb forma rodona i es guarnia amb ous durs. En algunes masies afegien llonganiça seca.
A poc a poc la recepta va anar canviant i va començar-se a fer el briox dolç en comptes del pa, i s’hi afegien friutes confitades i ous pintats per donar-hi un caire festiu. La xocolata és una incorporació molt més moderna.
- Però Raquel, si que és cert que ara cada pastisser la fa una mica a la seva manera, no? L’únic que es conserva gairebé són els ous, els pollets i les gallines
Cert, això té diverses explicacions. Com hem dit la mona és tot ella un símbol, rodona perquè representa el sol, els ous són mostres de renaixement, ha arribat la primavera i a moltes masies era com un ritu pagà d’entrada a la nova estació. Ja vam parlar fa dues setmanes que la primavera era celebrada com la festa del naixement, el revifar de la natura. Per una altra banda, antigament els catòlics no podien menjar ous durant la Quaresma. Perquè no es fessin malbé els bullien i els cobrien amb una fina capa de cera. Potser d’aquí el pintar-los i decorar els ous. Al acabar la Quaresma ja es podien regalar a amics i familiars i menjar-los plegats.
- I els conills?
Els conills és una tradició Europea, d’Alemanya que estem adoptant aquí ara. A Alemanya existeix un personatge, com aquí el ratolí de les dentetes, és el conill de Pasqua que per aquest pinta ous i durant la nit els amaga. A l’endemà els nens han de cercar-los.
- - A més, abans tinc entés que les mones eren pels nens que encara no havien fet la comunió i ara tothom en compra.
Veureu d’on prové la paraula mona no se sap del cert, en llatí existia el mot munera, que vol dir regals i en àrab la munna significa provisión de la boca. Els romans es regalaven ous durs junt amb un apasta anomenada munda o muns com a símbol d’amistat. I els àrabs regalaven cistells d’ous decorats, la munna als seus senyors. Tant si té origen romà com àrab, el cert és que és amb el cristianisme aquí vam transformar una mica la tradición i el padrí regalava la mona (amb els seus ous de vida i naixement) al Fillol fins que feia la primera comunió. La mona havia de tenir tants ous com anys tenia el nen o la nena.
Ara tothom amb compra, ja sigui de pa de pessic o xocolata sola, tingui ous, pollets i gallinas o conills barrejats amb Nadal, Obama o Angelina Jolie. Penseu que les modernes mones, que van començar amb un senzill ou de xocolata, el primer fet de xocolata va ser ideat per Lluís Santapau, han arribat a ser obres d’art de 220kg de xocolata, coml a feta pels alumnes de l’escola d’hosteria Santiago Rusiñol, de Sitges que l’any passat van retre homenatge a l’escriptor, pintor i col·leccionista Rusinyol.
Raquel
Aquesta setmana hem trencat un mite
Sempre hem sentit dir que tard o d’hora la veritat acaba sortint a la llum, tot i així no podem evitar sorprendre’ns davant notícies com aquestes: el bust més conegut de NEFERTITI ha portat durant molts anys una màscara. Què vull dir amb una màscara? Doncs que la exuberant bellesa (amb B alta) que ha exhibit fins ara amb el seu nas rectilini, la boca amb els llavis gruixuts, el mentó ben afilat i els pòmuls sortits amb la justa mesura formen part de la imaginació del seu escultor. En realitat NEFERTITI tenia defectes i imperfeccions com tothom, fins i tot tenia arrugues!!!
Tot això ho sabem gràcies a un grup de científics alemanys que han sotmès al bust a una sessió d’escàner per descobrir quin tipus de material s’havia utilitzat per esculpir-lo. I ves per on, no només han descobert que el bust està fet de pedra calcària i estuc, sinó que a sota de la imatge que tots coneixem de NEFERTITI s’hi amagava la seva cara real. Els motius que va tenir l’artista per esculpir dues cares, una sobre de l’altre, no els coneixem però podríem dir que Tuthmosis, l’autor del bust, va ser el precursor del Photoshop.
De totes maneres no és la primera vegada que la bellesa llegendària d’una sobirana egípcia es posa en dubte. Fa uns anys el nas llegendari de Cleopatra, titllat ni més ni menys que de perfecte, va perdre tota la seva màgia. Són aquelles coses que passen quan ets sobirana d’un país i fas esculpir la teva imatge a les monedes. Que al cap del temps algú les troba i descobreix que el teu nas no és perfecte, sinó punxegut i afilat.
Així doncs aquesta idea de retocar les imatges per apropar-les a la perfecció no és una cosa d’ara. No és que les revistes de moda hagin descobert la sopa d’all quan retoquen fins a l’infinit les cares i cossos de les models que marcaran les tendències de la temporada. No! Aquesta picaresca ve de lluny, tan lluny com l’antic Egipte. Què demostra això, que la imatge sempre ha sigut important!
I parlant d’imatge... un altre personatge que s’ha plantejat un canvi d’imatge, concretament un canvi d’orelles, és Mickey Mouse. Bé, de fet no ha sigut ell sinó l’empresa disney la que ha cregut que per celebrar el vuitanta-un aniversari del ratolí més conegut del món, calia canviar-li les orelles. La veritat és que no sé què en sortirà de tot això, de moment esportistes com Henry o Pau Gasol i cantants com Gery Halliwell i Phill Collins estan treballant en el nou disseny de les orelles de’n Mickey. El que jo em pregunto és: les orelles d’un ratolí poden tenir una forma diferent a la rodona? El temps ho dirà!
Vanessa
Dia Internacional de…
1 d’abril, divendres
Dia Internacional de la diversió a la feina
Ara bé, si creieu que la tornada a la feina després d’un cap de setmana tan mogut pot ser pesada penseu que el dimecres 1 d’abril és el Dia Internacional de la diversió a la feina. Potser és un bon moment per preparar una mica de gresca amb els companys i complir amb les obligacions d’una manera alternativa.
2 d’abril, dijous
Dia mundial del llibre infantil i juvenil
En conmemoración del nacimiento del escritor danés Hans Christian Andersen (desde 1965).
Dia mundial de la concienciació sobre l’autisme
Resolució de les Nacions Unides
4 d’abril, dissabte
Dia internacional de la información sobre el perill de les mines
7 d’abril, dimarts
Dia mundial de la Salut
8 d’abril, dimecres
Dia internacional del Poble Gitano
11 d’abril, dissabte
Dia mundial del Parkinson
16 d’abril, dijous
Dia Mundial de la veu
17 d’abril, divendres
Dia mundial de l’Hemofilia
19 d’abril, dissabte
Dia Europeu dels Drets dels pacients
23 d’abril, dijous
Dia mundial del llibre i dels drets d’autor
24 d’abril, divendres
Dia nacional de la Fibrosi Quística
25 d’abril, dissabte
Dia África del paludisme
26 d’abril, diumenge
Dia mundial de la propietat intelectual
28 d’abril, dimarts
Dia mundial de la seguretat i la salut en la feina
29 d’abril, dimecres
Dia Europeu de la Solidaritat i Cooperació entre Generacions.
AGENDA DE MARÇ
Mujeres: abriendo caminos
Mes de març
Plaça Catalunya, nº 9
www.obrasocialcajamadrid.es
És una exposició fotogràfica on la dona del sgle XXI és la protagonista. Organitzada per l’Espai Cultural Caja Madrid, el conjunt de 99 fotografies mostra dones tant anònimes com conegudes que simbolitzen la força, l’alegria, la gràcia, la intel·ligència, tendresa i sentiments que mouen les dones d’avui dia. Són diversos els fotògrafs que han participat i plasmat amb tal intencionalitat cada instantània que l’exposició és gairebé obligatòria de veure. L’Espai cultural caja Madrid és a Plaça Catalunya, nº 9 a Barcelona i l’entrada és gratuïta.
A més de les fotografies, l’espai cultural Caja Madrid ha organitzat un seguit d’actes anexos com per exemple l’espai participatiu i de reflexió “Tenemos la palabra. Mujeres abriendo caminos” que es celebrarà dimecres 18 de març a les nou de la nit. Es tractarà el tema de la conciliación familiar i professional.
Una conferència els dies dilluns 16, dilluns 23 i dilluns 30 a les set de la tarda, a càrrec de Isabel Núñez y Lydia Oliva, ens endiosaran en el món de 5 escriptores i cinc fotogràfes que no han rebut reconeixement ni notorietat. La conferencia rep el nom de “Escritoras y fotógrafas silenciadas”.
Si sou dones inquietes amb el vostre entorn i creieu que la dona d’avui encara ha de superar molts reptes, no deixeu d’anar a la jornada de debat “Mujeres abriendo caminos” el dimecres 18 de déua del matí a vuit de la tarda. Aquí sí, us avisem, cal inscriure’s abans perquè les places són limitades.
L’Espai Cultural Caja Madrid organitza dins la temàtica de la dona altres activitats una mica més disteses, així doncs, demà dissabte 14 a dos quarts de dotze del migdia podeu assistir a “La hora del cuento”, sessions on explicaran contes de fades, princesas i pageses a càrrec de Martha Escudero. No dubteu a dur la família!!!
“Café de lectura”, divendres 27 a dos quarts de set de la tarda, on es parlarà de lectures seleccioandes per reflexionar des de la ficción literària. A més, s’acompanyarà la xerrada de café i pastes. Tot és a càrrec de Nora Almada amb la colaboración dela llibreria Pròleg.
I també l’Espai Cultural Caja Madrid ens ha preparat un “itinerari musical, vocal i vivencial a través del món de la dona”, dissabte 21 a dos quarts de dotze del matí. Ara sí, us avisem que cal prèvia reserva per telèfon, el 301 44 94 i podeu trobar més información sobre les seves exposicions a www.obrasocialcajamadrid.es
Mostra internacional de Films de dones de Barcelona
Divendres 20 de març
http://mostra.dracmagic.cat
Organitza: Drac Màgic
Una altra activitat, organitzada per Drac Màgic, la cooperativa promotora de mitjans audiovisual convoca la XVII Mostra internacional de Films de dones de Barcelona que tindrà lloc fins el proper divendres, dia 20. L’objectiu de la mostra és pormoure el cinema diriggit per dones, per eixò es projectaran filmografies de realitzadores d’arreu del món.
LLibreria Pròleg
C/ Dragueria, nº 13. Barcelona
I per finalitzar l’agenda us portem una notícia que va aparèixer aquesta setmana als diaris, es tracta de l’únic allibreria dedicada a dones que existeix a Barcelona i Catalunya: Pròleg. Aquest espai de Ciutat Vella podria veure’s obligat a tancar portes a finals de juliol per motius, segons els responsables, de mobbing immobiliari. Àngels Grases és la fundadora i ha celebrat i organitzat grups de debat, tallers de lectura i escriptura, tertùlies, exposicions al llarg de 18 anys. Les promotores de Pròleg han iniciat una lluita per trobar un local prop de Ciutat Vella per tal de poder continuar amb la seva activitat i acollir la clientela, per això han demanat a les seves seguidores que aportin iniciatives que permetin continuar la tasca que es du a terme des de 1991. AIxí doncs, tan si coneixeu aquesta llibreria, Pròleg, que es troba al carrer Dragueria número 13, com si us ha cridat l’atenció la seva feina, podeu mirar de cercar idees i prendre’n partit.
Dissabte 21 és el Dia internacional de l’eliminació de la discriminación racial i també a partir de demà es celebra la Setmana de solidaritat amb els pobles que lluiten contra el racisme i la discriminació racial. Diumenge 22, us proposem tot un seguit d’activitats més lúdiques i per compartir amb els més petits de la casa.
Dia mundial de l’aigua, 22 de març
Diumenge 22 de març
Passeig Joan de Borbó i Barceloneta
http://www.festadelaigua.cat
Diumenge 22 de març és el Dia mundial de l’aigua i si sortiu a passejar pel Passeig Joan de Borbó i la Barceloneta trobareu tot d’espais musicals i participatius com tallers per construir instruments musicals amb materials de reciclatge i jocs. La festa començarà a les onze del matí i durarà fins les set de la tarda, així que teniu tot el dia per gaudir al costat del mar. Per a més información podeu visitar la seva web: http://www.festadelaigua.cat
La Infanticida i Germana Pau
Fins el 17 d’abril
Teatre Romea, C/ Hospital, nº 51, Barcelona
www.teatreromea.com
Intèrprets: Emma Vilarasau i Àngles Gonyalons
Direcció: Josep Maria Mestres
Text: Caterina Albert (Pseudònim: Víctor Català)
L’espectacle es representarà durant 4 úniques setmanes, fins el 17 d’abril i parofitant les funcions, el teatre Romea ha organitzat un col·loqui pel dia 23 de març a càrrec de la periodista Mercè Ibarz qui parlarà de dones que han utilitzat pseudònims masculins per escriure, com Fernàn Caballero (en realitat Cecilia Böhl) o Isak Dinesen (en realitat Karen Christence Blixen-Finecke).
Festa de la primavera a Barcelona
Dissabte 28 de març
Parc de la Ciutadella
Dissabte 28 es celebra la festa de la Primavera a Barcelona, al Parc de la Ciutadella concretament. A partir de les onze tothom que hi passeji trobarà actuacions musicals i d’animació, tallers d’educació ambiental i de jardineria o activitats infantils.
Hora del Planeta 2009
Organitza: WWF (Worls Wide Fund for Nature)
Dissabte 28 de març, 20.30 hores
I el mateix dissbate dia 28, WWF World Wide Fund for Nature, una organització conservacionista independent; fa una crida, més ve ens cita, amb el nostre Planeta, en la lluita contra el canvi climàtic i proposen que tothom a pagui els llums a dos quarts de nou de la nit. No es tracta d’un joc, sinó d’una campanya en defensa del medi ambient. Es preveu que hi participin més de 1.000 milions d epersones, sabeu quant és això?? Podríem dir que gairebé 21 Espanyes juntes. Han anomenat a aquesta iniciativa la Hora del Planeta 2009 i hi participaran a més de particulars i cutadans els governs i emrpeses. Fins ara més de 1.700 ciutatd de 80 països s’hi han compromés a tancar els llums dels edificis més emblemàtics. Què, us apunteu a la lluita contra el canvi climàtic?
Cinquena Festa del Consum Responsable
Diumenge 29 de març
Port vell de Barcelona (Moll de la Barceloneta)
www.consum.cat
I diumenge 29 més activitats, aquest cop per celebrar la cinquena Festa del Consum Responsable al Port Vell de Barcelona, al Moll de la Barceloneta. Amb la col·locació de diferents escenaris hi podreu trobar música en directe, tallers, fires d’entitats que treballen pels drets dels consumidors i molt més fins dos quarts de tres del migdia.
MECAL
Des del 27 de març fins el 5 d’abril
Diferents localitats
www.mecalbcn.org
Es tracta del Festival Internacional de Curtmetratges de Barcelona.
El MECAL es una oportunitat de veure els millors curtmetratges de producció nacional i internacional. Sempre amb obres originals, arriscades i de qualitat.
El MECAL es farà en diferents localitzacions, a Mau Mau, a l’Institut François de Barcelona, a l’Espai Cultural Caja Madrid i a la Sala Apolo.
Podeu veure aquest curtmetratges des d’avui fins el 5 d’Abril. Cada sessió val 4€.
Fa dues setmanes, recordeu, vam parlar de dos blocs molt diferents, però amb una cosa en comú: estaven escrits per dones. Eren, el bloc Les dones no som tan complicades, escrit per Lucrècia de Borja (el podeu trobar a http://lucreciadeborja.blogspot.com), i Bocins de lluna (a l'adreça http://bocinsdelluna.blogspot.com).
Aquesta setmana us porto dos blocs més. I com que ja hem dit que la primavera la sang altera, vinga, posem-hi una mica més de salsa.
El primer es diu Todo lo que pasa por mi mente i el trobareu a l'adreça http://todoloquepasapormimente.blogspot.com. Anem a pams. L'escriu una dona, de la qual només sabem que es fa dir Teresa, que li encanten les pel·lícules d'intriga i el cinema eròtic, que és amant de la música i de la lectura. I la màxima de la qual és, atenció, 'La imaginació és la màgia que em fa vibrar'. Tota una declaració d'intencions i una frase per pensar-hi. En aquest bloc, la nostra protagonista explica experiències molt íntimes. La darrera de les quals, una mala vivència amorosa, amb algú amb qui compartia (i comparteix feina). El seu cap de fet. Una persona d'aquelles que juga amb els sentiments dels altres, sense importar-li les conseqüències. Amb el dolor encara al cor, la Teresa ja ho explica però des de la perspectiva de l'oblit.
El segon bloc és un divertit diàleg a tres entre tres amants. A veure. Per ser exactes, entre una parella i una amant, o el que és el mateix, entre un trio. Sí, com ho sentiu. Dues dones i un home que viuen una història mig d'amor mig de sexe, o d'amor i de sexe tot plegat, obren un bloc que es diu Trio d'asos (http://triodasos.blogspot.com), tot agafant els noms de les baralles de cartes franceses. I per ocultar els seus noms, es fan dir l'as de trèvols, l'as de diamants i l'as de cors. I hi expliquen històries viscudes amb tots els ets i uts. Ara que la primavera ens altera a tots les hormones i ens fa revifar la fantasia, un bon lloc per inspirar-se és aquest. Això sí, molt ben escrit, amb el punt just de barroeria i un ventall de detalls que no us deixaran indiferents.
En aquesta secció ens proposem d'explicar-vos algunes experiències musicals que tenen dones com a protagonistes i, a més a més, que es difonen de manera lliure, a la xarxa.
http://www.jamendo.com/en/album/3661
Germà
4 joves del Barri de Vallecas de Madrid han creat un nou videojoc: ICARIAN, KINDRED SPIRITS és a dir Icarian: animes bessones.
Aquest videojoc està basat en una història mitològica grega: Dèdal i Icar. Pare i fill estan fugint de la tirania del rei Minos amb unes ales construïdes per Dèdal. De sobte Icar cau fulminat pel sol. Aquest és el principi de la història
A partir d’aquí, Nyx, la protagonista haurà de recórrer espais com el mont Parnas, el temple de Zeus o l’Oracle de Delfos per poder salvar la vida de Icar. Com és d’esperar les coses no seran gens fàcils i Nyx s’haurà d’enfrontar a criaturas mitològiques com les harpies, les hidres o els sàtirs i demanar ajuda a Deus com Eol, Heli o Zeus.
Nyx, és una enigmàtica noia alada que em recorda una mica a la Campanilla de Peter Pan
Es llançarà al mes de maig per la plataforma Wii Ware de nintendo
www.icariangame.com
Altres protagonistes
- ADA WONG – Resident Evil
- SAMUS ARAN – Metroid
- JOHANNA DARK – Perfect Dark
- CHUN LI – Street fighter
- SAKURA HARUNO – Naruto
- RINOA – Final Fantasy
- MORRIGAN AESLAND – Darkstalkers
- TAKI – Soul Calibur
- TRISH – Devil May Cry
- LADY – Devil May Cry
- SARAH BRYANT – Virtua Fighter
- KITANA – Mortal Kombat
- TIFA LOCKHART – Final Fantasy 7
- MERYL SILVERBURGH – Metal Gear Solid
- EVA – Metal Gear Solid
- NINA WILLIAMS – Tekken
- JILL VALENTINE – Resident Evil
- LARA CROFT – Tomb Raider
- CHRISTIE – Dead or Alive
Vanessa
“Ja va mostrar-me aquella falç retorta,
Més lluenta que un mirall de plata
I més fina de tall que una vimella…
Va agafar-me d’un braç amb dits de ferro,
I fent-la llmapegar devant mon rostre,
“Te la pots mirar bé”- va dir; “la guardo
Per tallar-te en rodó aqueix cap de bruixa
El dia que m’afrontis i rebaixis…”
Aquestes paraules són de Nela, una jove camperola tancada a una mena de manicomi per haver mort la seva filla nounada. És realment boja Nela, perquè escull aquest destí turbulent tant pel nadó com per ella mateixa? La seva petita era fruit d’un amor apassionat amb un burgés català i atemorizada per si el seu pare ho descobria i la degollava tal i com l’havia amenaçat, per por a la societat i a la deshonra pública arriba a perdre el seny.
Darrera del personatge de Nela, hi ha representats els temors de moltes dones de tot els temps, sotmeses a la pressió de l’opinió pública, a les convencions de la societat. En el text, Caterina Albert intueix l’escàndol que la veu de la Nela significa per als valors de la societat patriarcal.
Avui, 27 de març és el Dia Mundial del teatre i a Dona a l’imaginàrium ens ha cridat l’atenció l’obra que el Teatre Romea va presentar tot just la setmana passada i que estarà en cartellera fins el 17 d’abril: La infanticida. La protagonista d’aquesta obra com hauran esbrinat és Nela. Però no parlarem sols d’aquest personatge sinó més bé del seu autor, qui va nèixer a l’Escala, poble mariner de la Costa Brava, l’onze de setembre de 1869. Conegut com a Víctor Català, és en realitat l’autora, Caterina Albert.
Ella era la gran de quatre germans i filla d’una família de propietaris rurals. Va anar a l’escola municipal del seu poble natal i fins i tot va estar un any de pensionat a Girona, però no s’adaptà i tornà a l’Escala. Va ser, per dir-ho, així una dona autodidacta i va aprendre a dibuixar i a escriure de la ma de la seva àvia, qui va desvetllar-li l’afició per l’art. Amb tan sols 14 anyets ja escrivia llibres, entre ells en destaca Parricidi.
Però perquè una dona amb empenta va decidir ocultar-se darrera el nom d’un home? Als Jocs Florals celebrats a Olot a 1898, Caterina Albert va presentar un monòleg, el que just Emma Vilarasau interpreta ara al Romea: La infanticida, i amb paraules de la pròpia autora: "Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l'autor del treball. Sembla que es tractava d'un monòleg atrevit. Jo no me n'adonava. Quan van saber que l'autor era una dona, l'escàndol va ser gros. No trobaven correcte que jo contés la història d'un infanticidi ". El monòleg no va ser llegit en la entrega dels premis apel·lant a la llarga extensió de text. Ara bé, el problema no era el tema, el problema era que una dona pogués parlar com una assassina, assassina de la seva pròpia criatura. El greuje no era l’agressivitat, la duresa del monòleg, sinó les convencions socials que dicatminaven que la dona era qui cuidava els fills, el sexe feble, al servei de la família. El monòleg feia trontollar els esquemes patriarcal en què es sustentava el premi. Alguns van arribar a acusar La Infanticida d’Immoralitat i heretgia. El fet que una dona pogués pensar amb tal brutalitat, en contra de la natura femenina que els homes imposaven és el que realment va afectar l’autora com a dona. El monòleg presentava l’anàlisi de la situació d’una dona explotada per la societat rural i primitiva. Doncs, Caterina no va sortir a recollir el premi i a partir dels Jocs Florals va començar a escriure sota el pseudònim de Víctor Catala. L´ús del fals nom pot entendres de diverses formes: rebeldia en contra del pensament masclista, desig de dur a terme la professió que ella havia escollit, por a continuar com a dona...
Sabeu perquè aquest nom? L’escriptora va explicar que un dia estava escrivint “Cant dels mesos” i una dona amiga de la família es va apropar i ho va llegir. Va demanar-li els textos i, al cap d’un mes d’haver marxat, la senyora va escriure a Caterina dient-li que ja tenia el llibre imprés que no li fes llençar els diners, que li digués el nom amb el que volia signar si tenia inconvenient en posar el seu. Caterina es va exclamar, sí que hi tenia inconvenient, ella mateixa va reconèixer que “mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heu’s ací l’origen del meu pseudònim”.
Ara bé, no era aquest el seu primer pseudònim masculí, sinó el segon. De ben petita, com hem dit abans ja escrivia i guardava les papers en un replà de l’escala del graner. Un dia el seu pare en va trobar uns quants i en llegir-los va exclamar: Aquesta mossa esciurà!. L’autora s’estranyava d’aquestes paraules, va pensar que no savia perquè el seu pare parlava en futur, si ja ho estava fent d’escriure!. Segons la mateixa Caterina Albert, als 8 i 10 anys enviava articles i versos a publicacions d’aquells temps com “L’esquella de la Torratxa”, a vegades li publicaven i altres no. Però just aquests textos publicats els signava com Virgili Alacseal.
Tot i escriure amb nom d’home, la seva obra literària es centra molt en els personatges femenins i en la seva situació dins el context social del moment i les convencions existents. Destaca en la seva vida com escriptora la narrativa, la poesia i el teatre eren facetes menys explorades o explotades. Sempre escrivia sobre històries tràgiques, amb una visió molt negativa i fins i tot fatalista. Emprava personatges que havien de lluitar contra elements externs dels seu entorn que l’impossibiliten arribar a una autorealització. S’interessava molt pel món interior d’aquests personatges, més en l’aprofundiment psicològic que no pas en les topografies o descipcions de l’ambient. Si més no, influenciada pel moviment artístic existent en la seva primera etapa d’escriptora: el modernisme, la seva obra si es caracteritza per l’ús d’elements com a metàfores, sempre simbòlics.
Parlavem en un principi de Nela, qui mata sa filla nounada. Al seu monòleg utilitza reiteradament una sèrie d’imatges que té interioritzades, com la falç, l’obsessiona tant aquest element que arriba a convertir-se en un leiv.motiv aterridor. Darrera la falç hi ha el pare i, darrera el parela societat i la seva moral acosadora. La falç és l’opressió de l’entorn. La cel·la en que està tancada són els límits, no té cap sortida, voldria fugir però no sap on. Nela es troba atrapada dins un sistema dual: té por del control que exerceix el pare sobre la seva sexualitat per una banda, que significa l’opressió i l’amant, la mentida. La bogeria és l’única manera que té nela per poder parlar. Tot la porta a la destrucció del’individu, la deseperació màxima, la mort de la seva filla.
La seva narrativa ha estat categoritzada com a crítica social. Rebelió en contra de la situació de la dona, marginada per raons de sexe. Hem citat el personatge de Nela però és a Vida mòlta, composat pels contes La xona, La pepa, Pas de comèdia i La jove, on es fa evident la crítica femenina i descriu l’home com mascle inútl, abúlic, el sexe destructor. No obstant això, ella no despreciava l’home sinó que cercava una igualtat de sexes i respecte per la dona. Als Jocs Florals de Barcelona de 1917 va fer un discurs ple de força “De civisme i civilitat” i va començar amb aquesta frase: "Dona casolana per habitud i per temperament, és ara el primer cop que deixo el redós de la llar per prendre part en un acte públic." Deia que Catalunya anava pujant lentament i, on abans es contentaven amb poca cosa, ara ja no, i dins aquest context de “resurrecció de Catalunya”, com deia l’autora, hi havia un altre parametre tot despertant: el despertar de la dona, el moviment femení. I plantejava aquí la necessitat de tenir en compte els problemes de les dones i resoldrels.
En aquest discurs doncs, va poder explicitar de veu aquelles pors i angoixes que els seus personatges femenins cridaven entre línies, allò que Nela a L’infanticida i Mila a Solitud experimenten i contra el que lluiten. Són dos dones que no encaixaven amb la moral vigent, la incursió de la dona nova en la literatura catalana.
Avui hem parlat d’una dona real i no pas de l’imaginàrium, però si és cert que s’hi va refugiar en un personatge irreal per donar veu a dones irreals amb sentiments i pensaments molt reals. I com avui és el Dia Mundial del teatre volem destacar la seva faceta teatral.
Raquel
Aquesta setmana els rellotges són notícia
Si parlem de rellotges quin país us ve al cap? Bé tenim dues possibilitats. Per una banda podem pensar amb Gran Bretanya i la seva puntualitat anglesa; i per l’altra, i aquest país és el que m’interessa, podem pensar en Suïssa, el pare de tots els rellotges.
Doncs bé aquest cap de setmana Ginebra acull la Baselworld. Per dir-ho d’una altra manera més senzilla: la fira de rellotges i joies més gran del món.
Si una cosa caracteritza aquests esdeveniments és la presentació de nous productes atractius, cars i sobretot extravagants, aquest any però, la majoria de les marques suïsses han optat per renovar els seus models clàssics. És una manera d’assegurar-se les vendes perquè encara que no ho vulguin admetre, els “milionetis” també noten la crisi. Potser no d’una forma tan marcada com la resta dels mortals però el nombre de zeros dels seus comptes corrents segur que ha minvat i per tant ja no poden malgastar tant.
Tot i així sempre queda un raconet per als més agosarats, per aquells que la crisi no els espanta i no han dubtat en presentar noves propostes. Així doncs, dins els cent seixanta mil metres quadrats d’exposició a part dels rellotges de tota la vida hi podem trobar rellotges fets amb pols lunar, fragments de l’Apolo XI o trossos de l’Estació Espacial Internacional.
Però els rellotges no només són noticia per aquesta exposició, perquè, siguem sincers... quants de vosaltres n’havíeu sentit a parlar? Els rellotges també són notícia per un altre fet que ens és més proper i ens resulta més familiar: el canvi horari.
Ara tampoc vulguem anar d’entesos perquè estic convençuda que com jo, molts encara no sabeu si l’hora s’ha d’avançar o endarrerir. Tots sabem que alguna passa entre les dues i les tres de la matinada però no sabem exactament el què! Per aquells despistats com jo, aclarirem que la matinada d’aquest diumenge a les dues haurem d’avançar els rellotges una hora, és a dir seran les tres. Llavors és quan podrem fer la típica brometa, que segur que algú la farà: ostres que ràpid que passa el temps!!
Doncs si, d’aquesta manera tan original donem la benvinguda al bon temps, i ara aquí diria allò de Spain is different, però no puc, perquè el canvi horari és un fenomen mundial. El que jo em pregunto és... tots els països canvien l’hora al mateix moment o cadascú ho fa a les seves dues de la matinada? No ho sé, ja ho investigaré.... ara que, aquí a Espanya tothom canvia l’hora quan vol o se’n recorda... així que dubto que la resta del món ho facin tots al mateix moment.
Vanessa
Avui comença la primavera, i això a nosaltres ens encanta!!
Doncs si, avui divendres 20 de març ha començat la primavera 2009. Concretament a començat aquest migdia, a les 12 i 44 minuts. Almenys això és el que diu el conveni astronòmic. Per tant, si fem càlculs podem afirmar que només queden 92 dies 11 hores i 15 minuts perquè comenci l’estiu. Però no avancem esdeveniments..
Dèiem que avui comença la primavera, i què vol dir això? Doncs que arriba el bon temps, s’escurça la roba, s’alteren les hormones i augmenten les hores de sol, exactament 3 segons al dia.
La primavera també està relacionada amb l’amor per allò que diuen que a la primavera la sang s’altera. I si o que els hi preguntin a tots aquests programes i revistes del cor, que aquesta setmana han estat més atrafegats que mai presentant les noves parelles que suposadament han sorgit com a conseqüència de la revolució primaveral.
De fet és normal que arribats a aquestes altures de l’any les hormones perdin el nord, si és que amb la primavera arriba l’època del destape!!! Tants mesos passant fred, abrigats de cap a peus, què passa? Que quan veiem una mica de sol ja ens posem màniga curta, minifaldilles, pantalons curts... i clar, de cop i volta surts al carrer i et trobes davant d’una exposició de carn que fins ara havia estat tapada. Conseqüència: El cos reacciona i ja està... tots com una moto!!
Però si hi ha una cosa que tothom relaciona amb la primavera són les al·lèrgies! Quants de vosaltres us poseu a esternudar sense motiu quan camineu pel carrer? O a quants us ploren els ulls quan passeu a prop d’una zona verda? Si amics, això és al·lèrgia. I és que el pol·len ja ho té això. És tan petit, tan poqueta cosa que a la que fa una mica d’aire comença a pul·lular per l’ambient i a fer de les seves. I aquest any s’augura difícil. Segons els experts en la matèria aquest any els nivells de polinització poden ser els més alts de tota la dècada. Es veu que com que a l’octubre ha plogut bastant, les plantes han crescut carregadetes i plenes d’energia. Així que val més que ens ho prenguem amb calma. I si em permeteu un consell, a part d’intentar mantenir les finestres tancades i evitar les zones verdes, procureu estendre la roba en un lloc tancat, no a l’aire lliure, ja que el pol·len s’enganxa a la roba i després si que no hi ha manera de desfer-se’n!!
Vanessa
DÓNA UN PAS
20/03/09
Ja que tenim la primavera aquí, enlloc de parlar de les tendències d’aquesta temporada, que per cert, sòn els colors cridaners i ‘vius’, que més que vius, per a mi sòn colors hiperàctius, com el groc fluorescent, m’aventuraré a donar un pas enrere i us parlaré de les tendències de l’època en la que les nostres àvies es vestien per anar a ballar, o les seves àvies ho feien quan eren jovent o les tendències del jovent del segle XVI (16).
Per exemple, em sabrieu dir que és el VERDUGADO?
Doncs el verdugado és un tipus de faldilla acampanada que vestien les dones del segle XVI. La seva composició era bé de fust, filferro o ossos de balena que feian que tingués aquesta característica forma acampanada. És d’origen espanyol i es va estendre ràpidament per tota Europa. A meitat del segle XVII es va deixar d’utilitzar i el va substituir l’incòmode GUARDAINFANTE, que ve a ser semblant al verdugado, però molt més exagerat i incòmode. Perquè us feu una idea, als quadres de Velázquez s’hi representa amb freqüència, com per exemple a LAS MENINAS. A la segona meitat del segle XVII va ser substituit pel TONTILLO similar al guardainfantes, però enlloc de ser circular tan sols estirava la roba cap als costats, com si poséssim els braços en creu, però a l’alçada dels malucs. Hi ha documents que notifiquen que hi ha hagut TONTILLOS de fins a 4 metres per a casa costat, és a dir un total de 8 metres i poc més de fusta lligades a la cintura.
Però ja ho diuen que PER LLUÏR S’HA DE PATIR, ja que no només havien de soportar el pes de 8 metres de fusta o arcs de balena, també havien de suportar el pes de la roba, que no es limitava tan sols a faldilla i brusa. Us voleu aventurar a dir-me quantes capes de roba vestien?
Doncs es posaven, normalment 8 peces de roba i si feia fred hi afegien una més!
Per començar es posaven una CAMISA, al damunt el CORSÉ, sobre el corsé es posaven la CHAMBRA que és una camisa interior de cotó. Al damunt de la chambra vestien les ENAGUAS, una peça interior que ve podien ser només faldilla per protegir les cames o bé com un vestit. Al damunt i anava la SAYA amb la seva estructura de filferro, fusta o arcs de balena.
Sobre la camisa, el corsé, la chambra i les enaguas, en el cas que fóssim com un vestit, es posaven el JUBÓN, que és com una camisa que cubreix desde les espatlles fins a la cintura i al damunt la TOQUILLA que és un mocador de punt que feia la funció d’abric.
Quan havien de sortir al carrer cubrien la saya amb un DAVANTAL i en el cas que fes fred, mocador al cap. Tot això sense tenir en compte les CALCES, que no sòn les calces d’avui en dia, eren CALÇONS que vestien desde la cintura fins als genolls.
Més termes:
MAXIFALDA - Faldilla llarga, fins al terra que normalment era vuida. Es vestia, generalment, amb botes i el seu moment d’explendor va ser a finals dels anys 60. Compartía protagonisme amb la segona parauleta...
MINIFALDA – Faldilla que arriva molt per sobre del genoll. Es va tornar a posar de moda als anys 80, a part dels 60, com ja he dit anteriorment. En un principi, es considerava molt atrevida però va ser tant popular que la van acabar vestint gairebé totes les noies joves.
I el tercer mot, que us llegiré la definició exacta del diccionari de la moda és...
MICROFALDA – Faldilla molt curta, tan sols cubreix el que no és necessari mostrar. Va ser mínimament popular als anys 70.
Això ja és més de temps de calor, però venia de gust una mica de destape després de 8 capes de roba! I ara, que us sembla si parlem del calçat?
Vull parlar de les WAMBES, sabeu d’on ve el terme WAMBA?
Doncs Wamba és un poblet petit de Valladolid on es va fabricar la primera sabatilla esportiva d’Espanya. Es coneix com a Wamba el calçat de lona amb sola de goma que el seu ús general és el de practicar esport. Es va posar de moda al Regne Unit al 1870, tot i que a Espanya no es va donar a conèixer fins ben entrat el segle XX i la gent l’utilitzaba, com ja he dit, per fer esport i anar a la platja, per això el mateix tipus de calçat té diferents noms dins d’un mateix territori. Les Wambes a les Canàries les coneixen com PLAYERAS i a molts indrets de la península es coneixen com DEPORTIVAS. El terme wamba s’utilitza bàsicament aquí a Catalunya en l’actualitat.
I us donaré una pista per esbrinar el significat de la següent paraula, té a veure amb la platja, i la paraula en qüestió és SARONG, algú sap que és un SARONG?
Doncs en l’arbre genealògic de la moda, el SARONG és el parent més proper al PAREO. És la vestimenta tradicional de Bali i Tahití. Es va posar de moda als anys 40 com a roba de platja i tot gràcies a l’actriu Dorothy Lamour, que va popularitzar els SARONGS vestint-se amb ells a moltes de les seves pel·lícules, com La princesa de la jungla (1936) i Camino de Singapur (1940). Els SARONGS es van tornar a popularitzar als anys 80 quan les modes primaverals i estivals van començar a enrotllar la roba i utilitzar els nussos que s’empraven amb els clàssic SARONGS.
Així que, amb aires una mica tropicals, dono la benvinguda a la primavera i fins aquí la primera edició del Dona un pas!
Dani
NOVETAT: Una robot està impartint classes en una escola japonesa.
- Es diu Saya i és el resultat de 15 anys d’investigació.
- Ja havia treballat com a recepcionista
- Domina diversos idiomes, és capaç d’organitzar un gran nombre de tasques i també s’enfada quan els alumnes no es porten bé.
- Japó vol posar un robot a cada casa abans del 2015
- Ha sigut dissenyada per comercialitzar-la a les empreses que vulguin reduir costos.
- Les més venudes són les que fan de secretaries i de recepcionistes.
A Barcelona
Un equip d’investigadors ha desenvolupat un robot d’aspecte humanoide
- És capaç de reconèixer cares, comunicar-se amb les persones, caminar, carregar fins a 12 kg, i fins i tot, pujar escales o asseure’s
- Es diu Reem B, medeix 1’50 m i pesa 60 kg. Té autonomia de 2h.
- Està pensat per ajudar a les tasques de la llar sobretot a les persones amb alguna discapacitat física o psíquica.
- Ja abans s’havia dissenyat el Reem A, que era capaç de jugar a escacs.
A Asturies
Un jubilat asturià (José Luis Garcia Argüelles) va crear un robot capaç de tirar sidra.
- També canta y parla!
- Es diu Manolin i va vestit d’asturià. Està fet a mà!!
Als EUA
Panasonic ha creat un robot capaç de fer escalada
- Es diu Evolta i ha escalat el Gran Cañon d’Arizona en menys de 7 hores.
- Per fer-nos-en una idea. Són uns 530 metres de corda.
- Medeix 17 cm i pesa 134 grams.H
- a estat creat per promocionar unes noves piles AA.
Al Japó
Toyota crea un robot que toca el violí
- L’empresa japonesa Toyota va crear l’any 2007 un robot capaç de tocar el violí.
- Ja n’havia creat un altre capaç de tocar la trompeta
Vanessa
Demà comença la primavera, i com tots diem “ LA PRIMAVERA LA SANG ALTERA”.
Vosaltres pensareu, i perquè diem aquest refrany quan s’apropa aquesta estació?
En aquesta època de l’any es produeixen molts canvis i les persones igual que la natura, també tenim alts i baixos. Desprès d’un tranquil hivern, la natura sembla despertar d’un somni. La sabia torna a còrrer pels troncs i les branques dels arbres cubrint-los de moltes tonalitats de verd. Es tornen a viure altres realitats més profundes. Durant la primavera el dia és fa més llarg, i la nit més curta. La paraula primavera és sinònim de vida, juventud, sol, aire i tot lo referent amb els colors.
A les persones aquests canvis li poden ser positius i a altres no tant. Es senten més cansats de lo habitual i sense forces. Això es diu “ASTENIA PRIMAVERAL”.
Però bé, vosaltres voleu saber més del març i de la primavera, veritat? Doncs, escolteu, escolteu.
Al Març per ser un mes de transició se li atribueix tot lo estrany e inestable: en març la veleta, ni dues hores s’està quieta. Per això ens queixem perquè Març marceador que de nit plou i de dia fa sol. I és que en març marçades, aire fred i granizades. Però no només és això, perquè d’aquí a pocs dies estem a l’Abril i diem: Març ventós, i abril plujós.
I per acabar, us citarem uns refranys referents a la primavera:
- Quan l’hivern primaverea, la primavera hivernea.
- Molta flor en primavera, bona tardor ens espera.
- L’amor és com la primavera, bello per on vagi.
- La primavera passa lleugera, al revès de l’hivern, que es fa etern.
Jèssica
Avui ha començat la Primavera, i són moltes les cultures que han lligat aquesta estació de l’any amb l’amor. Potser té base científica, més hores de llum solar ens augmenta els nivells de serotonina, un neurotransmissor que millora l’estat d’ànim i puja la líbido; posa en funcionament la glàndula pineal, ubicada al cervell i que regula el nivell de glucèmia, hormònes i emocions… Però per sobre de tot efecte químic o físic, la primavera té quelcom de màgic.
A l’antiga Mesopotàmia, babilonis i asiris celebraven any nou en el dia de primavera, a aquesta festivitat l’anomenaven Akitu i celebraven el matrimoni sagrat entre el rei i una sacerdotisa per simbolitzar la natura, els cosmos, el reneixement de la vida.
Els celtes, que veneraven la terra i la natura, creien que Ostara, el nom que rebia la primavera era el moment en que el déu sol fecundava la deesa de la natura, la mare terra i així reneixien les flors, arbres i la vida.
Fins i tot els cristians celebren en aquesta època de l’any el renaixement, no de la natura, no celebren un matrimoni humà o dels déus sinó que recorden aquesta època com la resurreció de Jesucrist.
En aquestes festes de fertilitat, fecunditat i naixement, la dona ha tingut un paper important, doncs és la portadora de vida. I en aquest context, avui ens fixarem en dones que no són de carn i ossos, tampoc són eterees, aquest cop em posat l’ull en l’obra pictòrica “La Primavera” de Alessandro di Mariano de Vanni Filipepi, més conegut com Sandro Botticelli. Aquest quadre va ser encarregat amb motiu del matrimoni entre Lorenzo di Pierfrancesco de Médici i Semiramide Appiani. Ara us demano que feu un exercici d’imaginació, tanqueu els ulls. Molts de vosaltres ja tindreu en ment aquesta obra de sensualitat desbordant i romanticisme, però tot i això, vull que pogueu veure-la tots a la vostra ment.
Imagineu un bosc dens, ordenat, ple de tarongers verticals però de tronc negre, gespa negra tacada de flors típiques de la primavera toscana gairebé irreconeixibles. L’única llum del fons és el cel blau, pla. Sobre aquesta superfície sense perspectives hi destaquen tot de figures, nou en concret. Les nou figures contrasten no sols pels seus tons clars, llumisos, sinó per les seves formes sinuoses, tenen llum pròpia, semblen vives. Botticelli va saber plasmar la Bellesa, i ho dic amb majúscula. I qui són les figures del quadre “La Primavera”?
Tots són alegories de la mitologia clàssica, deus i deeses greco-romans. El primer personatge que trobem, a l'esquerra de tot és Mercuri, déu dels comerciants i missatger dels déus, és l'encarregat de dispersar les llavors de la flora. S'el reconeix per la túnica vermella que vesteix, el calçat amb ales, elm i espasa, és el guardià del jardí de Venus. Mercuri acarícia una taronja que hi ha a l'arbre, mirant cap al cel, fet que s'interpreta com l'unió amb el més enllà.
Al seu costat , tres dones de cabells rossos i ondulants, sense recollir, fet que ens indica que són solteres, doncs sols les no casades pudien lluïr el cabell al vent. Joves, vestides amb túniques semitransparents. Tres dones que ballen en cercle són les Tres Gràcies. A l'esquerra hi ha la voluptuositat, llueix cabells rebels; al centre, la castedat, amb una actitut més tímida i a la dreta de tot, lluint un collaret, la Bellesa. Però més enllà de la pintura, qui va ser el model de Botticelli, aquests rostres eren reals?? Sembla ser que les tres dones eren de carn i ossos, la Gràcia de la dreta és Caterina Sforza, que Botticelli va retrarar com Santa Catalina de Alejandría. La del mig sembla ser Semiramide Appiani, la futura esposa qui precisament mira cap a Mercuri, potser ell representa el futur marit Lorenzo di Pierfrancesco. Per últim, la gràcia de la esquerra seria Simonetta Vespucci, prototip de la bellesa botticelliana.
Hem arribat al centre del quadre, continueu amb els ulls tancats? No us enamoreu de les tres Gràcies, que encara hi ha més bellesa per contemplar i interpretar!!!
Deixem la figura més important del quadre pel final i anem just a l’altre extrem, a la dreta. Ens trobem amb una escena un xic més tètrica, una dona que també vesteix túnica transparent i cabells rossos, agitada pel vent sembla fugir d’una figura fantasmagòrica que la subjecta per la cintura. En realitat, aquest personatge semitransparent i volàtil és Cèfir, el déu del vent benigne, qui cerca l’amor de la nimfa Cloris. Explicava Ovidi a la seva obra “Los Fastos” que Cloris, nimfa grega, passejava un dia exhalant flors al respirar. Això va despertar la passió de Cèfir qui la va prendre per esposa a la força. Penedint-se de la seva violència inicial la convertí en Flora, i li regalà un jardí al qual va regnar sempre l’eterna Primavera.
Al costat del matrimoni juganer hi ha una altra dona intrigant, l'única de tot el quadre que retorna la mirada, l'única que vesteix sedes estampades amb flors i no teles llises ni transparent. Aquesta dona és Flora i esparceix les flors que du a la seva faldilla, envolicades al vestit. Somriu, fet a destacar, doncs era infreqüent a la pintura renaixentista i encara més estrany a les obres de Botticelli. Però, i si aquesta dona també fos inspirada per una dona real? El vestit singular que llueix, estampat amb flors, roses i llavors pot haver estat basat en el que es va vestir en un torneig dels Médici a 1475.
I al centre del quadre, al bell mig de l’obra hi destaca una altra dona. Si fins ara em vist que les Tres Gràcies, la nimfa Cloris, Flora eren símbols de fertilitat, de natura, de vida, al centre hi ha la representació màxima de fecunditat i amor: Afrodita. També coneguda com Venus, és a més de l’eix vertebrador de vida, l’eix vertebrador de la composició del quadre, representada aquí com una Madona, amb el cabell cobert per una còfia i vel, com les dones casades. Té un ventre marcat, símbol de la mare i considerat graciós en l’època. És ella qui fa nèixer tots els èssers, tot el seu voltant. Aixeca la mà, senyal de benvinguda. I sobre el seu cap Cupido, petit èsser amb aparença angelical que dispara fletxes cap a les tres gràcies.
Així doncs, podem dir que el quadre “La Primavera” de Botticelli, pintat entre 1476 i 1482 inicialment per conmemorar un casament, d’aquí les escenes amoroses gairebé eròtiques és a la vegada una rebuda de la Primavera, l’estació de renaixement, de feminitat. Les dones que hi apareixen, inspirades en dones reals però categoritzades com deeses són la màxima representació de fertilitat, fecunditat, vida.
Raquel
Ara que rebem la Primavera, ens hem desplaçat fins a la Rambla de les Flors de Barcelona, concretament fins la parada que es troba davant del Palau de la Virreina, que des de fa ni més ni menys que 25 anys és la parada de la senyora Carme Romero.
L.F: Molt bona tarda Carme
C.R: Bona tarda
L.F: Com va arribar a fer de florista?
C.R: hi vaig venir a treballar un estiu mentre estudiava batxillerat i m’hi vaig quedar, aquesta feina enganxa!
L.F: S’ha notat la crisi en aquest sector també?
C.R: fa temps ja perquè els catalans ja no vénen tant a passejar per la Rambla, potser fugint dels turistes...
L.F: Ha pogut fer moltes vacances, o si més no caps de setmana complets, al llarg d’aquests 25 anys?
C.R: no gaires, no tanquem mai els dissabtes...
L.F: Li agraden a vostè, les flors? Quina és la seva preferida?
C.R: moolt! N’hi ha moltes que m’agraden! I de colors ben variats!l'anèmona, el narcís,...
L.F: Què és allò que més li agrada i el que menys, de la seva feina?
C.R: tenir una parada de flors a la Rambla té el seu punt interessant, no t’avorreixes, veus a molta gent, però alhora també és cansant, pels canvis de temperatura durant l’any, pels horaris...
L.F: Ara que s’acosta primavera, quina cura necessiten les nostres plantes?
C.R: les plantes necessiten que les deixem “en pau”, no se’ls hi ha d’estar massa a sobre, però això no vol dir que no les haguem d’oblidar!
L.F: I ara un altre consell, però més personal: que els hi diria a les nostres oients que estiguin pensant a posar un negoci pel seu compte?
C.R: els hi diria que treballar per un mateix és molt interessant, de fet ara no em veuria anar a acomplir normes, però evidentment no sempre és fàcil, cal posar-hi molta il·lusió i energia!
L.F: Tinc entès que el gremi de floristes de la rambla farà obsequi de 3.000 plantes per celebrar l’arribada de la primavera, quin dia serà això? Quants anys fa que duen a terme aquesta generosa iniciativa?
C.R: doncs sí, fa sis anys que quan comença la Primavera aquí a la Rambla fem un esforç per oferir 3.000 plantes de forma gratuïta a tothom que vingui a veure’ns el proper dissabte 28 de març. Són plantes senzilles però molt agraïdes!
Lydia Freixes
Si divendres passat us vau encuriosir per les supersticions, no podeu deixar d’escoltar-nos aquest divendres de 19.00 a 20.00, Dona per Molt! A Ràdio Alternativa Barcelona, la 102.4.
És divendres 20, arriba el bon temps, les orenetes, les hormones es revolucionen, perquè… comencem la primavera 2009!!!
Tot l’equip ja estem treballant perquè oblideu les al·lèrgies i passeu una bona estona de la nostra mà.
A Dona a l’imaginàrium la Raquel us parlarà de dones de pintura, La Primavera de Boticcelli.
Les Rambles de Barcelona llueixen ara més que mai flors de mil colors, la Lydia ens hi acostarà el seu aroma a Dona iniciativa.
Estrenem nova secció: Dona un pas, on veurem les diferències i semblantes entre les dones d’avui dia i les dones d’ahir. Com vestiríeu una xambra? On us posaríeu un “jumbón”?
Què, podreu esperar fins divendres?
Aquesta setmana estem de celebració i és que la Barbie, la famosa nina rossa, d’ulls blaus i cames quilomètriques ha complert mig segle. 50 anys rodons.
El 9 de març de 1959 arribava al mon comercial aquesta nina que amb el temps ha demostrat ser més que una joguina i s’ha convertit en una icona de la cultura popular. Qui més qui menys ha tingut alguna vegada una Barbie a les seves mans i podríem dir que ha marcat la infantesa de quantes? 3, 4 generacions? Sigui com sigui la Barbara Millicent Roberts, Barbie per els amics, ha sobreviscut a tots els canvis produïts en la societat dels darrers 50 anys, és més, ha canviat amb ells.
Infermera, mestra, astronauta, bombera, candidata a la casa Blanca, ambaixadora de la ONU i així fins a 108 professions ha dut a terme al llarg de la seva vida. Quin currículum!! També ha tingut el plaer de posar-se a la pell d’estrelles com Marilyn Monroe, la cantant Cher, l’actriu Audrey Hepburn o Scarlett O’hara.
Molt ha plogut des de la primera versió de la Barbara, enfundada en un vestit de bany amb línies horitzontals blanques i negres, ara s’ha modernitzat i fins i tot porta tatuatges. Però no només això, sinó que amb els anys ha ampliat la família i hem conegut al seu company Ken i a tot un seguit d’amigues rosses, morenes i pèl roges que ens han ajudat a omplir llargues tardes de joc. Aquest ampli repertori de personatges ens deixava triar i deixa encara a les generacions més joves, si volíem ser rosses amb ulls blaus, pèl roges amb ulls verds o castanyes amb ulls marrons. Tot depenia de com ens sentíssim en el moment. I aquesta idea em fa pensar en una notícia que llegia no fa gaire al diari, i la veritat em va sorprendre bastant.
Una clínica dels Estats Units ofereix el servei de “babies a la carta”, és a dir, ofereix als pares la possibilitat d’escollir el sexe del bebè i també algun tret físic com el color d’ulls o dels cabells. Aquesta idea no es nova, ni molt menys. Ja fa anys que s’investiga en el terreny però per motius morals i ètics la comunitat mèdica ho ha deixat passar. Ara ha arribat l’hora, des de Los Angeles s’ha decidit que ja va sent hora que els pares puguin triar si volen un fill més morenet per protegir-lo d’un possible càncer de pell o si volen una nena rosseta perquè així serà més mona. Com seguim a aquest ritme d’aquí uns anys tenir un fill serà com anar al súper: ara triem la fruita en funció de si està madura o no i d’aquí un temps triarem com volem els fills en funció... en funció de què? De com sigui la Barbie d’aquella època?
Vanessa
El semen és la nova solució anti arrugues
Després d’investigar durant més de tres anys, Martín Corrillo, un cirurgià colombià especialista amb medicina estètica, ha comprovat que el semen té propietats astringents, rehabilitants i antioxidants.
Aquesta crema espessa de color blanc està fabricada a base de mel i de les proteïnes i nutrients que conté el semen.
Després de provar la crema a la seva pell va començar a notar els resultats: les línies d’expressió van començar a desaparèixer, la seva pell estava més suau i hidratada i les arrugues del front eren quasi imperceptibles.
Ha decidit llançar-la al mercat. S’ha posat en contacte amb un laboratori.
S’ha convertit en el tractament més revolucionari a Colòmbia.
En un dels documents més antics de la cultura egípcia, conegut com el Papir de Ebers, es revelava que un dels mètodes més extravagants però efectius que utilitzava Cleopatra per preservar la seva joventut era el semen.
Cleopatra tenia un esclau dedicat exclusivament a aquesta tasca, ja que cada nit se n’havia d’aplicar una mica.
També ho feien les geishas
Perquè la crema sigui eficaç en homes i dones de més de 30 anys s’ha d’aplicar a la nit, amb la cara neta i quan la lluna està en fase creixent. “Durant aquest període el cos està més receptiu ja que s’obren els porus
Les persones que tinguin entre 30 i 40 anys s’ho han d’aplicar cada dia durant 4 períodes lunars.
Més de 50 anys, durant 6 períodes lunars.
L’efecte dura 2 anys.
Es pot utilitzar per prevenir i combatre l’envelliment en diferents parts del cos com els glutis.
L’ estrògen també revitalitza la pell
Es va fer un experiment amb 40 dones en fase menopàusica i 30 homes d’uns 75 anys
Durant 2 setmanes s’havien d’aplicar 3 vegades al dia (a la cara 2) una loció enriquida amb estradiol (un tipus d’estrògen) sobre els malucs, la cara i l’avantbraç
Als malucs es va produir un augment de colàgen a la cara i l’avantbraç no tant.
Conclusió: no és tant eficaç
ALTRES CREMES
Ingredients bàsicament naturals:
- plantes: soja, olivera, lliri de Florència, rosa de mosqueta
- fruites: ametlles, albercoc, poma, cogombre, coco
Moltes cremes regeneradores utilitzen ingredients relacionats amb el món del luxe:
Una línia cosmètica suïssa ha creat una crema revitalitzant que conté components de perles
Una línia de cosmètics reconeguda arreu del món té una crema composta d’or, coure i magnesi
Cremes de caviar. Utilitzades per moltes celebrities com Angelina Jolie, Gwineth Paltrow, Mick Jagger, Kate Moss
Una altra conté microcàpsules d’algues marines i la fragància d’una rosa exclusiva creada al laboratori espacial de la NASA
També n’he trobat una que està elaborada amb obsidiana, la pedra volcànica negra de la illa de Pantelleria
Fins i tot n’hi ha que inclouen extracte de seda Koishimaru o vainilla de Magacascar
Tractament anti edat a base de vi: Cavernet-Sauvignon és un dels més populars
CURIOSITAT
La baba de cargol no és exactament baba. És una substància segregada per una única espècie per protegir-se – Chyptomphalus Aspersa- batejada com Cryptosina.
Fa 40 Rafael Abad Iglesias, doctor de l’Hospital Ramon y Cajal, estava fent un estudi d’oncologiava sotmetre a raigs X i gamma a un cargol. Les radiacions provocaven diverses lesions a la pell del cargol però l’animal ràpidament les reparava.
Es va plantejar si aquesta substància funcionaria igual sobre la pell humana, ho va investigar i va veure que si. Però ningú se l’escoltava.
Fins que un dia les autoritats soviètiques, que estaven buscant un remei per curar les cremades provocades per l’accident de Chernobyl, el van trucar per provar el producte. Va funcionar.
Les autoritats d’Estats Units li van donar tot tipus de facilitats per patentar el seu descobriment.
Vanessa
Avui és divendres 13, divendres de supersticions. Moltes de les supersticions que coneixem són tradicions populars, normalment de pensaments màgics i creiem que certes accions poden influir a la nostra vida, sense saber ni el seu perquè, ni el seu origen.
Per exemple, es diu que si ens cau sal al terra, ens donarà mala sort. El seu origen provè de l’any 3500 AC. Es creia que la sal era incorruptible, per la qual cosa es va convertir en un símbol d’amistat. D’aquí ve la creença de que si es llença una miqueta de sal, l’amistat es trencarà. Per contrarestar aquest fet de maledicció, ens hem de posar una miqueta de sal vessada damunt del muscle esquerra per no trencar l’amistat.
També hi ha moltes supersticions de bruixes. Us explico, que això ens agrada. En alguns indrets es deia que la nena nascuda en Nadal seria bruixa, però no manifestaria cap poder fins els 7 anys, i el dia del seu aniversari, es deia que en aquell periode de temps es quan les bruixes la reclamarien per elles i se l’arrebatarien per medis màgics.
També es deia que les bruixes només podien volar si posaven en el seu cos amb una pócima la sang d’un nen acabat de batejar. Us imagineu les bestiesses que es feien...???
I una pregunta us faig: sabeu el millor remei per espantar a les bruixes del costat dels nens? Doncs escolteu, escolteu bé, consisteix en agafar unes tisores, obrir-les en direcció al bressol del nedó i d’aquesta manera es diu que tallava la malignitat cap al nadó.
Una de les altres supersticions relacionades amb les bruixes són agafar un all, una pota de conill, algunes plantes recollides en determinades nits, imatges religioses i l’aigua bendita serveixen per posar barreres entre els nens i les bruixes.
Una altra pregunteta habera si l’encerteu: quin metall té poders màgics i protegeix al propietari contra les bruixes i els espíritus dolents? EL FERRO
I finalment per acabar, la última superstició de la secció d’avui. Posem una escombra del revès darrera de la porta. I que vol dir això?En realitat, d’aquesta superstició no podem parlar si ens dona bona o mala sort. A les bruixes sempre les hem vist pujades en una escombra per acudir als aquelarres, d’aquí que antigament es creia que posant una escombra a les portes de les cases on es sospitava que havia entrat una bruixa, aquesta no resistiria la tentació d’agafar-la i sortir volant. Així que si aquest cap de setmana teniu una visita molesta, el millor remei que us oferim és, agafar una escombra, posar-la del revès darrera de la porta i l’inoportú abandonarà la teva casa.
Que us ha semblat?
Doncs, el proper divendres més.
Jèssica
Sou supersticiosos? No creieu en les malediccions però teniu un amulet especial per si les mosques? Penseu que creuar-se amb un gat negre, passar per sota una escala oberta o trencar un mirall no són més que vajenades?
Bé, no vull ser pessimista ni vull posar-vos nerviosos o nervioses, però, us heu fixat quin dia és avui?? Perdoneu si a aquesta hora encara havia algú que no s’havia adonat però… és divendres 13!!!
Haig de reconèixer que jo no era supersticiosa, però després de documentar-me i llegir sobre el tema, us sóc sincera i he començat a plantejar-me si havia de venir a la ràdio o no, de poc us quedeu sols, jajaja. Perquè clar, he començat per llegir les recomanacions i deien:
- no viatgeu un divendres
- no signeu contractes o realitzaeu tràmits importants
- no canviis els llençols
- no et tallis les ungles
- no et canviis de casa
- no truquis al metge
Clar, jo ja m’estava nerviosa, així que continuo llegint a veure si trobava algun remei per evitar la mala sort… i vull demanar-vos que resteu tranquils, no volem transmetre males vibracions, tot el contrari, ens proposem explicar-vos perquè sembla ser que el divendres és el dia més nefast de la setmana i perquè el número 13 és el de la mala sort, i com no, si a sobre barrejem divendres amb 13, ho tenim fotut.
Ara bé, sabeu perquè es té tanta por al divendres? L’arrel de la superstició ve de dos tradicions: la cristiana i la pagana.
Els romans van dedicar el cinquè dia de la setmana a la deesa Venus i d’aquí prové el seu nom, del mot Veneris dies. Podria ser que els cristians, al voler convertir les creences paganes al cristianisme dimonitzessin aquest dia que era dedicat a la deesa de l’amor. Així doncs, segons les Sagrades Escriptures, Jesús va ser cucificat un Divendres. Però encara hi ha més, tot allò negatiu l’esglèsia ho data en divendres: la mort d’Abel en mans de Caín, la caiguda d’Adam en la temptació de menjar la poma, fruita prohibida, la decapitació de Joan Baptista, l’Arca de Noe comença la navegació durant el Diluvi, el Temple de Salomó va ser debastat…
A Anglaterra el divendres era el dia que es penjava als reus i així el divendres va passar a dir-se “dia dels penjats”.
Personatges coneguts, com Napoleón també creien en la mala fortuna d’aquest dia, ell mateix mai va fer guerra en divendres, i menys encara després de que fos un divendres el dia en que va partir de París cap a la campanya de Rúsia.
I què podem dir del dia 13?
De nou, la religió cristiana hi té molt a veure. En el darrer sopar (la última cena) eren 13 els comensals a taula, l’apòstol que feia 13 era Judes Iscariote, aquell que va traïr Jesús. La passió de Jesucrist coincideix amb la tretzena setmana de lluna; a l’Apocalipsis de Sant Joan el capítol 13 és el dedicat a l’Anticrist, la bèstia.
Aquest podria ser un raonament del perquè els països europeus de tradició cristiana temen al número 13, però, què passa amb la resta del món?
Segons la càbala, aquest és el primer número a la sèrie que no pot ser divisible ni per dos, ni per tres, ni per quatre, ni per cinc ni per sis.
Filipo II de Macedònia va morir assessinat després d’haver afegit la seva pròpia estatua a la filera que formaven els dotze deus.
Segons la tradición pagana, existeix a la mitologia Nórdica una llegenda que conta la mort de Balder, deu de la llum, l’alegria i la reconciliació i diu així: durant un banquet a la Valhalla dotze deus nórdics van ser convidats, Loki, deu de la mentira i l’engany es va presentar sense previ avís, ocupava doncs el lloc número 13. Mentres sopaven va enganyar a Hod, germà de Balder perquè li llences un pom de vesc al pit. Balder morí a l’acte, per això es diu que si seuen 13 comensals a taula… Fixeu-vos bé de no ser el darrer perquè la mort us serà propera…
També de la mitologia escandinava ens arriba un raonament, aquest cop té a veure amb el món de la bruixeria. Em dit que divendres prové de l’expressió llatina Veneris Dies, (dia dedicat a Venus), doncs en Anglés, Friday, prové de Frigga (Frigg o Freyja), també el nom d’una deesa liberal, de l’amor i la fertilitat. Quan les tribus escandinaves i germàniques es van convertir al cristianisme Frigga va ser desterrada, era mal vista pels cristians i va ser bandejada a una muntanya, considerada com bruixa. Es creia que cada divendres la deesa, amb rancúnia, celebrava reunions amb altres onze bruixes més el dimoni, feu càlculs: quin número treieu???? Exacte, 13. És potser per això que les dones que llegeixen el tarot diuen que divendres és el millor dia per realitzar auguris i existeix la creença de que els aquelarres de bruixes es composen de 13 dones.
Si per separat us ha semblant interessant però poc creïble, ajuntem divendres i 13, què té d’especial aquest dia? Doncs senyores i senyors, és que els divendres 13 al llarg de la història, també han estat marcats!!!! Escolteu, escolteu:
A l’Edat Mitjana, exactament el divendres 13 d’octubre de 1307, el rei Felip IV de França va ordenar la captura de Jacques DeMolay, gran Mestre dels Caballers Templaris. Els caballers, perseguits per la Santa Inquisició van ser torturats amb el fi d’aconseguir determinades confessions, eren acusats de reunir-se per practicar celebracions paganes i heretgies i després els van executar en una matança colectiva. Es diu que DeMolay va llençar una maledicció a 1314 al Papa i al rei Felip IV i ambdos varen morir aquell mateix any. Des d’aquell dia, els Templaris que van poder salvar-se van crear societats secretes com els massons i van declarar divendres 13 com un dia funest.
Més, més, sabeu que va passar al segle XVIII a la marina britànica?? Per evitar supersticions relatives als divendres van re-batejar un buc amb el nom de HMS Friday i el seu capità es deia Jim Friday, la tripulació va ser reclutada un divendres i es va botar la nau un divendres 13. Mai més es va saber del vaixell.
Quan ja hem citat tot de desgràcies, no ens podíem creure que tot fos nefast, així que vam cercar i volem dir-vos que aparteu les pors i mànies, a moltes cultures, el 13 és sinònim de fortuna.
- Pels antics Grecs, Zeus era el déu superior per sobre dels altres dotze. El 13 és doncs símbol de poder.
- També pels azteques era un número de bon auguri.
- A l’Antic Egipte el faraó tenia 13 “Ka” o elements espirituals que el configuraven com divinitat en el món.
- A Londres funciona el London Thirteen Club, format per un número de membres múltiple de 13.
- A Estats Units forma part de molt símbols nacionals, al revés dels bitllets hi ha una piràmide de 13 escalafons, l’àliga heràldica sosté a una garra un brot d’olivera amb 13 fulles i 13 fruits i a l’altre 13 fletxes. I també són 13 els estels sobre el cap de l’àliga ja que conmemoren les 13 colònies que originaren el país.
- A la tradició Wicca, provinent dels celtes, 13 és el número de persones idoni per formar un Cercle i es considerava que 13 era el número de mesos lunars ja que en un any hi ha 13 llunes plenes.
Si envolteu un número 13 amb una ferradura us portarà sort i si demaneu un desig el dia 13, a les 13 hores i 13 minuts, es farà realitat.
Si després de totes aquestes explicacions no us hem convençut, si creieu fermament que el divendres 13 és un dia maleït llavors potser patiu, i no em feu repetir la paraula perquè és impossible de pronucniar: triskaidekafòbia, és a dir: aversió al número 13; i si la vostre aversió sols té a veure amb els divendres 13, potser patiu: paraskevidekatriafòbia, ho heu anotat?. Tranquils, hi ha personatges de la història com el premi nobel de literatura de 1953, ja sabeu de qui us parlo, si senyor, de Winston Churchill, que també han patit triskaidekafòbia, doncs fins i tot va deixar de banda un esmorzar exclusiu al que havia estat convidat a Hong Kong al club Victorie’s Peak perquè ja hi havia dotze comensals i a ell, doncs li tocava ser el tretzè!.
Jèssica i Raquel
LA COLORTERÀPIA
Tot allò que ens envolta afecta, d’una manera o d’una altra la nostra salut: els aliments que mengem, l’aire que respirem, i la ciència ha demostrat que també: els colors que veiem. Per això, avui he decidit parlar de les propietats dels colors, però primer donarem un espai a la CROMOTERÀPIA, que així ens definia la MARIA ATANCE, de la clínica naturista del Dr. JOSEP ANDRÉS BOSCH de BARCELONA (Tel: 93 231 64 04)
“La cromoterapia es un método de armonización y de ayuda a la curación natural de ciertas enfermedades por medio de los colores. Los colores corresponden a vibraciones que tienen velocidades, longitudes y ritmos de ondas diferentes. Estos ejercen una influencia física, psíquica y emocional que nosotros no somos concientes en general y que permite a nuestra energía vital de tener un estado que facilita la autosanación. La cromoterapia y la helioterapia (terapia por medio de los rayos del sol) fueron muy importantes en la práctica de la medicina tradicional de las grandes culturas como la china, la india y la griega”
(Aquesta seria una definició més enciclopèdica. Esperem poder penjar audio al més aviat possible perquè pogueu escoltar novament les explicacions que molt amablement ens va donar la colorterapeuta Maria Atance. El que va quedar clar és que el procés de la colorteràpia és molt antic i gens agressiu, indicat fins i tot en el tractament de transtorns en nens.)
A finals del S XX, a ls centres d’investigació d’arreu del món, s’han anat demostrant les fascinants propietats dels colors. Per exemple, en una clínica de Londres es va decidir redecorar l’espai d’una piscina on els malalts feien exercicis d’hidroteràpia, de rehabilitació a l’aigua. Ho van fer pintant, atenció, un enorme mural abstracte, dominat per tons vermells, blaus i taronges ben brillants. Bé, els resultats que van detectar els científics que portaven l’experiment van ser summament positius: el bon humor i la motivació dels malalts va augmentar i això es va veure reflectit en una millora dels beneficis de la teràpia física.
Un altre exemple ens arriba de la mà del científic alemany Harold Wohlfarth que es dedica a la investigació de la colorteràpia en una universitat del Canadà: ell va descriure els efectes que la llum i el color podien tenir, especialment, en els nens, i ho va demostrar amb el següent experiment: en una escola de menors va canviar el color de la moqueta i les parets que eren de tons ataronjats, per colors blaus - grisencs. El resultat: el comportament dels nens i nenes va millorar i sobre tot, el que es va veure ampliat, va ser la seva capacitat de concentració.
Tenint en compte que els éssers humans cada dia passem menys hores en l’entorn originari pel qual estem biològicament adaptats, és a dir, sota el sol, el blau del cel i el verd de la natura, hi ha una tendència a concedir especial importància a la il·luminació i la decoració dels espais artificials que ens envolten.
Així per exemple, podem parar especial atenció en l’elecció dels colors que vestim, de la pintura dels nostres sostres i parets, dels mobles i fins i tot de detalls com el fons de la pantalla de l’ordinador o del mòbil!!
Amb aquest objectiu, si us sembla, anem a fer una ràpida repassada dels colors més habituals i els seus “PODERS”...
Comencem pels colors freds, que són principalment el blau, el verd i el morat. D’ells direm que donen tranquil·litat, pau i serietat i que per la seva personalitat introvertida, poden crear una certa distància envers el que ens envolta.
Filant més prim, del blau podem afirmar que és un gran calmant emocional que contraresta l’insomni, alhora que estimula la comunicació. Podria ser per tant, el color ideal per vestir quan hem de tenir un intercanvi d’opinions que s’augura complicat...
Del verd, direm que calma la ment i estabilitza les emocions, per tant ens serà molt útil tenir-lo a prop si patim estrés i problemes cardiovasculars.
El morat, molt interessant, reforça l’autoestima i ensenya a mostrar-se amb dignitat. També és un gran aliat per controlar la irritació, així que, potser el recomanaríem per una entrevista de feina, per exemple!!
Però també tenim els colors càlids, que són el vermell, com no!, el groc, el taronja i el porpra o púrpura, més viu que el morat.
Són els colors de l’alegria, de l’activitat i del dinamisme. Són, contràriament als freds, colors extravertits, que van de dins cap a fora. Atenció, idea! si volem garantir uns peus calents a l’hivern podem ajudar-nos vestint mitjons de colors com més càlids millor!
El vermell: estem d’acord, és el color més vital, augmenta, això us sonarà, la freqüència cardíaca i la respiratòria. Potencia, atenció, la voluntat, la sexualitat, però també pot comportar certa agressivitat. Del color vermell i concretament de la llum vermella diuen que l’aigua exposada directament al sol en un recipient de vidre de color roig, ajuda a fer perdre pes als qui la veuen.
El groc, per la seva banda, estimula les activitats psíquiques així com les físiques. (a França, el guanyador de cada etapa del famós Tour de ciclisme vesteix el mallot groc!) El groc ens pot ser molt útil en estats de melancolia i manca de creativitat. El fan servir els cromoterapeutes per afavorir processos digestius i pel tractament de l’artrosi.
El taronja, estimula la glàndula tiroides i per tant el metabolisme. Fa sentir alegria, benestar, però alhora també un cert estat d’alerta. S’utilitza per tractar la depressió i en un pla més físic, els problemes pulmonars i renals.
El porpra és el color més desintoxicant que hi ha. L’aspecte més destacable d’aquest color púrpura és que atorga autoritat i distinció, per això sol ser el color de la reialesa. I pel que fa a les seves propietats curatives, destaca una gran capacitat analgèsica, ideal per exemple, quan patim mal de cap i/o febre.
El blanc: és el color que conté tots els altres colors, per tant QUÈ PASSA? Doncs que afecta tots els sistemes corporals. Té grans propietats curatives i la seva radiació s’utilitza molt als països nòrdics, on la dosi de claror és ben reduïda o pràcticament nul·la a l’hivern. També s’ha fet servir amb èxit per curar el jetlag, l’insomni i les drogodependències. Qui no ha necessitat algun dia que li toqués el solet, allò, imperativament??
El negre: és mot curiós perquè tot i estar directament relacionat amb la mort, en moltes cultures, és un color protector, especialment per les persones sensibles. Dóna molta seguretat en un mateix i ens predisposa a l’empatia. Ara bé, que aquestes virtuts no ens portin a fer-ne un abús, com qualsevol cosa serà bo mentre no ho portem a l’excés!!
El rosa: resulta molt eficaç en el tractament de les afeccions de la pell, les inflamacions en general i les alteracions del sistema immunitari, com les al·lèrgies. En la seva justa mesura pot resultar un atractiu per despertar la compassió i l’amor.
El turquesa: combina els efectes del verd i del blau, esdevenint un gran calmant i purificador. Ajuda en la curació de ferides i cremades.
I si encara voleu aprofundir més en aquest tema o passar una estona divertida mesurant el vostre estat d’ànim actual en relació a les vostres preferències cromàtiques, no dubteu a donar un cop d’ull als webs: www.colorsystem.com / www.colorquiz.com
Els dos estan en anglès, es veu que aquest tema encara no està gaire explotat a Espanya, però s’entenen prou bé i son prou interessants!
Fins d’aquí quinze dies, al....
dona’t a tu mateixa!
lydia
